Felipet de cartró.

Sembla que Un dia d'aquests SAR Felipe de Borbón, príncep d'Astúries i de Girona (i imagino que unes quantes coses més) vindrà a Olot a inaugurar un museu privat d'una empresa olotina.
Aprofitant la visita i que el noi bé que ha de dinar, es farà un convit en un restaurant olotí que, de moment, es manté en absolut secret. A aquest dinar hi està convidat un reduït grup de persones d'allò que anomenem el teixit associatiu d'Olot.
Esperem que, ja que no passa gaire sovint això que aparegui per aquí aquest xicot, les persones que han estat convidades li expliquin alguna cosa que vagi més enllà de com de bons són els fesols de Santa Pau o el tortell de Can Carbasseres amb ratafia de Cal Russet. 
Estaria bé i seria un gran servei per als catalans que, un cop enllestida la lletania dels tòpics, encetessin el reguitzell dels greuges que cada dia vivim. Potser no entendrà el concepte de l'espoli fiscal perquè al cap i a la fi d'això viu però caldria explicar-li que hem començat a marxar i que tal i com està el pati, marxarem més aviat i sense mirar enrere. Li podrien explicar, aquells que tenen aquest compromís, que en tenim el pap ple de sentir-nos menyspreats i insultats cada dia des de premsa, partits polítics i des de les institucions espanyoles. Que n'estem farts de treballar cada dia més per mantenir una colla d'esquenadrets (bé, això potser tampoc ho entendrà perquè al cap i a la fi, ell..deixem-ho). Podrien els convidats a aquest dinar provar, entre plat i plat, que li entrés al magí que amb tanta agressió diària contra la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra nació, les nostres lleis i les nostres institucions només ens queda un camí: la independència. tampoc cal explicar-li perquè hi posi un remei que ho aturi, ni tampoc cal esperar que ho entengui o ho comparteixi sinó que 1perquè sigui testimoni que allò que ell representa ja no ens fa cap por i que avui, la monarquia és com el material al qual es dedica el museu que haurà vingut a inaugurar: de cartró.

La independència comença als Ajuntaments.

HI ha una certa tendència a menystenir les eleccions municipals en el sentit que no serveixen per fer política de país. Sobretot va molt bé per bescantar els partits independentistes amb l’argument suat de que la independència no es pot proclamar des dels ajuntaments. D’acord, un primer cop d’ull al calendari confirma sense dubte que no estem al 1931 sinó al 2011. Exactament 80 anys més tard.

Hi estic d’acord. La independència del país només es proclamarà des del Parlament de Catalunya, quan hi hagi una majoria de diputats que així ho vulguin. Ara bé, vol dir això que els partits independentistes han d’abstenir-se de presentar-se a les eleccions municipals? Ni de bon tros.

Excepte clar, que es tingui la idea que la proclamació de la independència serà només un emotiu acte protocol•lari amb discursos, castells de focs i salves d’honor; amb castells de copes de cava i dels altres, dels de colls de camisa mossegats i talons clavats als muscles; amb llàgrimes i plors de felicitat i engendrament massiu de la primera generació de catalans independents.

Alguns pensem que mentre no arribem aquí, caldrà preparar el país i els seus catalans per ser ciutadans d’un Estat català que serà lliure i de cap manera una rèplica de l’Estat espanyol. Un Estat català modern, democràtic, on l’esforç tingui recompensa i es treballi conjuntament i a tots nivells per posar-lo al capdavant d’Europa i del món. I això es pot iniciar des dels municipis. No en dubteu. Un ajuntament no s’ha de dedicar només a tenir un enllumenat perfecte (olotins...feu “ehem” amb mi) i un clavegueram que no s’embossi. Pot començar a orientar els seus ciutadans més joves cap a estimar més la ciència i la tecnologia (Catalunya serà tecnològica o no serà), a respectar la cultura popular, a ser més cívics, més solidaris, més emprenedors. I tant que pot!

Mireu si en són d’importants els municipis que avui mateix Batasuna ha condemnat públicament i amb una fermesa sorprenent la violència i, expressament, la d’ETA. I tot per poder presentar candidatures als ajuntaments d’Euskalherria. Batasuna sap on són els ciutadans i vol que tinguin veu. També ho saben però els partits espanyols que després d’anys de predicar que mentre no hi hagués condemna explícita de la violència Batasuna no podria ser legalitzada, ara diuen que no n’hi ha prou. No en fan prou amb la renúncia, amb la condemna...què més volen, l’anihilació?.

Podeu estar-ne segurs, la independència de Catalunya comença amb els ciutadans: als ajuntaments.

Una recepta de cuina: Llomillo de porc a la Carretero

Aquests dies de neguits i (in)decisions, quan tinc clar que qualsevol decisió serà criticada amb agressivitat (o amb contundència, agafeu-vos-ho com vulgueu) he trobat un cert relax cuinant.

Avui mateix he improvisat una recepta que us deixo aquí i que he anomenat “Llomillo de porc a la Carretero”. El nom ve perquè és un plat brutal, perfectament presentat, un luxe a preu assequible, amb ingredients (quasi) 100% catalans, que no deixarà indiferent i serà imitat (qualsevol dia el veurem en un receptari com “rellom a la ALT”). I també perquè em dóna la gana.

Ingredients:

- 1 peça sencera de llomillo (llom pels no olotins) de porc.
- 3 ó 4 (pronuncieu "trè o quatre") figues seques.
- Un grapadet de panses.
- Un grapadet d’ametlles torrades.
- 1 pot de crema de camembert
- 3 ó 4 cebes
- 3 alls
- 1 pebrotet sec de canyella.
- Oli d’oliva català.
- 1 bon raig de conyac.
- 1 parell d’ous.
- Sal i pebre.

Som-hi?

- Engegueu el forn a 220 ºC. Dalt i baix i turbo. 35 minuts abans de començar.

- Saleu i empebreu la peça de llomillo.

- Segelleu-lo en una paella amb un bon raig d’oli d’oliva català. Segellar vol dir rostir per totes bandes que quedi ben rosset. A foc viu. Només mig centímetre de cuit.

- Afegiu-hi la ceba tallada a llunes, els alls i el pebrotet de canyella.

- Coeu uns minuts i aboqueu-hi el conyac.

- Quan han parat els vapors d’alcohol del conyac, atureu el foc.

- Deixeu refredar la carn.

- Un cop freda unteu-la amb la crema de camembert i repartiu el ganyip (figues, panses i ametlles) talladet per damunt.

- Munteu les clares dels ous a punt de neu i poseu-ho per damunt del llomillo recobert de la crema de formatge i ganyip.

- Poseu llomillo, cebes, alls , oli i pebrotet en una plata d’anar al forn.

- Coeu el llomillo al forn fins que estigui ben daurat.

Acompanyeu amb vi negre català, fort i honest.

Bon profit i Visca Catalunya Lliure!

Ps: no hi ha foto. Me n’he oblidat, però és un recordatori del silenci informatiu.,

Ells decideixen: som una despesa.

Finalment ha arribat el moment. Als espanyols els ha caigut la bena dels ulls i s’han adonat que aquell magnífic invent de les 17 comunitats autònomes no s’aguanta per enlloc. Bé, només s’aguanta pel seu objectiu final: el de diluir i banalitzar les autonomies històriques en una sopa en la qual els polítics han pogut anar sucant i administrant quotes de poder per misèrrimes que siguin.

Ara mateix recordo aquell dia que vàrem escriure a la pissarra de la classe de l’institut aquesta llegenda: “Espanya, abans Una, Grande y Libre; ara disset, petites i malparides”.

L’excusa que surt ara és la insostenibilitat econòmica del sistema. Malgrat que arreu surten els números que demostren que la major part del dèficit espanyol prové de l’estructura estatal i no de les autonomies. I és que això de la insostenibilitat, tot i ser cert i tenir un punt de lògica, no és res més que l’excusa de fer una nova collada als díscols catalans, no fos cas que amb tanta consulta independentista i tanta conya ens acabéssim pensant que el camí cap a la independència arribarà tan fàcilment com ens pensem. Darrera de la excusa econòmica hi ha el risc d’una retallada autonòmica, que pot ser el pas previ a una total recentralització de l’estructura estatal quan sigui evident per tothom: sense ús públic de la llengua, sense capacitat legislativa, sense TV, sense policia pròpia...només fent normatives que ho regulin tot i fastiguegin a tothom...

En un país normal, amb polítics normals, lluny d’aquests tipus bil•liosos amb somriure de restrenyiment, amb esperit democràtic, el normal seria que només hi hagués 3 autonomies: Catalunya, Euskalherria i Galícia, i que la resta formés un altre cos uniforme. Ara, sembla impossible fer marxa enrere en aquest tema perquè reforçaria precisament allò que Espanya vol evitar: la diferenciació d’aquells que volen mantenir la seva pròpia cultura i que podrien arribar a gosar esdevenir Estat.

Si els espanyols volen estalviar, podrien per exemple eliminar la Casa Real (ep! Com a concepte!), eliminar els ministeris que dupliquen les funcions transferides a les Comunitats Autònomes, eliminar el Senat, reformar la Llei de Funció Pública en la recerca de l’excel•lència, eliminar les subvencions als sindicats, perseguir l’economia submergida, fer una política d’inversions en obra pública que estimulés l’activitat econòmica, recompensar l’esforç dels emprenedors i els estudiosos i deixar de subvencionar mangants, etc.. clar que tot això suposaria molta més feina que no pas fer el que han fet sempre en la Història, que no és altra cosa que retallar llibertats.

Ara, els optimistes contumaços creuen que això atiarà l’independentisme i que ara si que farem les maletes; els que tenen (tenim?) un punt de cinisme diuen (diem?) que tots aquests independentistes votaran CiU, no fos cas que fos pitjor.

I és que al final, entre el TC i això d’ara ja ens ho han deixat clar: No som una nació, som una despesa.

Goodbye Spain.

Sense fum(s).

Malgrat diuen que no hi ha pitjor beata que una meuca penedida, tot i que vaig fumar la meva darrera cigarreta ara fa 8 anys, no sóc un furibund militant antitabac. Cadascú sabrà per on li vénen les ganes de fumar però a mi les ganes de deixar de fer-ho em varen venir de notar-me el mal alè, de sentir-me la pudor de tabac a les ungles i a la roba i d’adonar-me que anava ordenant les meves activitats al voltant de les ocasions de poder fumar.

Em molesta, igual que em molestava quan fumava, entrar en locals plens de fum, que em tirin el fum a la cara, que es llencin les burilles a terra o que es llancin per la finestra del cotxe perquè apagades a dins foten una bravada increïble. I és que ser fumador no confereix una capacitat addicional per respirar en llocs plens de fum, ni protegeix els ulls de la irritació del fum directe ni, malgrat que les burilles deuen ser biodegradables, fa que no es vegi la brutícia.

Segons dades de la Generalitat, cada cop hi ha menys fumadors a Catalunya (vora el 28%) i es va incrementant el número d’ex-fumadors.

Deixant de banda possibles criteris econòmics, que ja varen ser posats en dubte per X. Sala i Martín, el que és obvi és que fumar no és bo per la salut. Ni dels que fumen activament ni dels que ho fem passivament. Per això, crec que és un encert de reconduir la tèbia legislació anti-tabac i prohibir totalment de fumar en espais públics tancats.

De totes maneres, fa una mica de vergonya aliena el veure com els informatius de TV3 s’escarrassen a fer balanços de com evoluciona el compliment de la llei i busquen els testimonis més estrambòtics possibles com els d’aquell propietari de bar que es declara “insubmís” per por de perdre clientela amb l’argument de que aquells que abans “feien 3 ó 4 cerveses, ara només en prendran una”. A mi em sembla que aquests clients tenen un doble problema d’addicció i que el senyor propietari d’aquest bar el que té és molta barra (i no només la del bar) i molt poques ganes de cuidar els seus clients, perquè a aquest ritme se’n quedarà sense aviat.

Altres, amb una visió una mica més positiva, se les empesquen perquè els seus clients fumadors estiguin còmodes i si fumen a les terrasses els donen mantes. Espero que hi hagi mantes per fumadors i per no fumadors perquè si no, seria una clara discriminació: els fumadors ben calentets i els no fumadors tremolant. Ah, i que se separin les mantes dels uns i els altres per no haver de sentir aquella pudor de tabac resclosit que impregnarà aquestes mantes d’aquí pocs dies.

Un cartutx a destemps.

Els diputats de SI han presentat aquesta setmana, una de les millors de l'any perquè passi desapercebuda, una proposició de llei de declaració d’independència de Catalunya.

A part que costa d'entendre quin es el motiu de presentar amb aquets presses aquesta llei, sabent com saben que no serà aprovada en un Parlament que es obertament i majoritàriament de vocació autonomista, no em cap al magí que ho facin conjuntament amb 5 proposicions de llei més:

• Una de dació en pagament de la vivenda hipotecada; és a dir, allò que ja fa temps que passa: que en cas de no poder pagar la hipoteca es va al banc i se’ls torna les claus. Una proposició de llei que va en el mateix sentit que les que volen presentar ERC i iCV;

• Una anul•lant la subvenció a ENDESA, de 6 milions d’euros;
• Una altra prohibint que es posi cap magatzem de residus nuclears forans a Catalunya;
• Una de consultes populars per via de no referèndum (però no havíem quedat que les consultes no existien?); i
• una llei per modificar l'equipament dels mossos d'esquadra al Pirineu Occidental Berguedà i Ripollès perquè vagin mes abrigats ( que segur que els convé) que sembla mes aviat la carta als reis que qualsevol àvia faria pels seus nets (mitjons, anoracs, guants, etc.) perquè no passin fred, amb l’entendridor detall d'exigir que les costures dels mitjons siguin planes.

Almenys el que se'ls ha d'agrair es que siguin breus i clars. Perquè l’extensió de les propostes de llei és prou exigua com perquè m’hagi animat a llegir-les. Especialment la de la DUI, de la qual em sobta que una llei que ha de ser aprovada al Parlament de Catalunya, porti a negociar la independència dels Països Catalans (art. 9). Suposo que devia ser culpa de les presses. Tampoc queda clar com es farà efectiva, tot i que a l’article 10 es donen 3 supòsits els quals no se sap si han d’estar units amb una conjunció copulativa o disjuntiva: que s’aprovi la llei i/o que es negociï amb la comunitat internacional la forma i el moment, i/o que sigui declarada per una majoria absoluta de diputats en sessió solemne.

Reconeixent com sempre el meu biaix, em sap greu que la llei de la DUI sigui, com sembla que serà, un cartutx cremat a destemps. Sembla que Si vulgui reclamar el mèrit de ser els primers de presentar una proposició de llei en aquest sentit malgrat tot. És això bo per Catalunya? O es un intent de trivialització del procés? O es tracta d’un brindis testosterònic al sol? O es tracta de fer aflorar les contradiccions possibles en les que incorrerà ERC o el suposadament existent bloc sobiranista de CDC?

La DUI s'ha de presentar quan es pugui guanyar perquè fer-ho abans es simplement embordeir el procés d’independència de Catalunya. No serveix de res d'anar acumulant proves de la inoperància del parlament.

Quan caldria treballar perquè els 4 diputats partidaris de la DUI es transformessin en 68 bastint les complicitats necessàries, SI em sembla disposada a la banalització de l’independentisme des de l’ostracisme institucional mes tronat.

Escapada a Sevilla.

Aquests dies de vacances entre Sant Esteve i Cap d’Any hem anat a passar un parell de dies a Sevilla. No havia estat mai a Andalusia i em cal reconèixer que la meva opció per aquests dies (Berlín) no era la més apropiada donada la climatologia d’aquests dies a les dues ciutats.


Ryanair :t’hi porta des de Girona en una hora i mitja. Això si, després de les inevitables angúnies que suposa el tenir la sensació de fer una cursa d’obstacles canviants fins que arribes a pujar a l’avió sense haver caigut en cap parany que et faci pagar un extra al preu del bitllet.

Triana: D’acord, no tenia idea d’on anava i la meva imatge d’aquest barri era la dels carrers d’un altre barri sevillà, el de Santa Cruz. La primera sensació és que no deu ser allà, que Triana la de “el corazón que a Triana va nunca volverá, Sevilla” deu estar darrera una altra cantonada; o darrera la següent..o l’altra. Vaja, que o ets de Triana o decep una mica. Tot i així, vaig trobar molt bonica la plaça de Santa Ana i impressionants alguns dels patis que s’entreveien.

Tapes: Tenint en compte que l’any passat vàrem anar a Donostia i
vàrem gaudir dels pintxos de “lo viejo”...et quedes amb la sensació que els falta molt per arribar al nivell donostiarra. Clar, que dubto que els pretenguin igualar o semblar-s’hi. Alguns dels bars que deuen ser dels més petits del món com “La Goleta” o “La Fresquita” on prou feines hi caben 10 clients i amb una barra on sembla increïble com poden preparar res per menjar però que no donen l’abast servint montaítos de pringá, carne en sal,etc. “La Goleta”, on serveixen gots de manzanilla a raig deu tenir el vàter més exigu del món, en competència directa amb el de “Las Golondrinas” a Triana. Més escarransit que una cabina de telèfons, té un rètol penjat a la porta que prohibeix de fer-hi curses al passadís. “La Fresquita” com el “bar Santa Ana” tenen les parets refarcides de fotos de la Setmana Santa sevillana, de manera que els glops de cervesa o de manzanilla tenen de testimonis a fotos de Cristos llagats, marededeus ploroses, etc...Altres llocs on vàrem tapejar varen ser el “Paco España” de Triana (el vàrem escollir pel morbo del nom); el “Agua de Sevilla”, pijo i quasi buit, amb tapes estil donostiarra i altres de més sevillanes, com els “boquerones” que almenys no eren estovats; i algun altre, que no en recordo el nom però tots pel carrer Mateos Gago.

Monuments: Espectacular la “casa de Pilatos” un palau que fins fa pocs anys pertanyia als Ducs de Medinaceli i ara, també però gestionada per una fundació; fantàstic l’Alcázar, sobretot el palau d’inspiració àrab (moro, com insistia el guia de nom Manolo, una mena de Chiquito de la Calzada malhumorat i sense gràcia, racista i masclista, mal educat i ignorant que no va tenir cap mena de vergonya de llençar la burilla de la seva cigarreta al terra del patio de armas.

La Giralda, molt pràctic que hi hagi rampes per pujar en comptes d’escales. Els meus genolls amb condromalàcia ho varen agrair. El Patio de los Naranjos, de la Catedral, més gran que el nostre Pati dels Tarongers, vigilant tota l’estona on es posen els peus per no cascar-te els turmells, plens de fruita però sense olor. La Catedral...no n’hi ha per tant. Molta plata per tot arreu però els meus prejudicis, i la meva ignorància, fan que després de la Sagrada Família, totes les catedrals em semblin fosques i avorrides.

La Macarena és d’aquells llocs que si no es visiten sembla que quedis una mica malament però si no ets un gran devot de la Marededéu...doncs..ja està vist. El que sí que està molt bé són els voltants que són molt agradables per passejar-hi.

La Torre del Oro, poqueta gràcia però ve de pas per anar cap a Triana.

Plaza España, espectacular. Ple de gitanes que proven de vendre branquetes de romaní, llegir la mà o, directament, demanar-te almoina. Segons el guia fatxa abans esmentat allà és possible de eure-hi “toda la historia de España en viñetas”. Amb alguna falta d’ortografia inclosa, no cal dir que tota la toponímia és la castellana; normal a l’època, avui fa una certa angúnia. De totes maneres un bon lloc per passejar al solet de desembre.

Passejades. Diuen que Sevilla és un lloc per passejar. Hi estic d’acord. Llàstima que aquests dies es faci fosc tan aviat, perquè passejar pel barri de Santa Cruz, amb aquells carrerons embolicats que de cop espeteguen en una placeta com la de l’Alfalfa, plena d’animació i bars amb les taules fora; o places grandioses presidides per un edifici monumental com les de San Salvador, Ajuntament o Museu de Belles Arts; amb botigues on fan els “capirotes” de Setmana Santa a l’acte, o on venen les borles dels passos, vestits de sevillanes, mocadors de “costalero” i altre equipament similar, fan pensar que no és només folklore per turistes; carrers comercials (Sierpes, Cuna, La Campana...) atapeïts de gent amunt i avall, carregats de bosses.

Caminar des de La Macarena fins a la Plaza del Museo passant pel carrer Feria, o fins la Plaza de San Marcos pel carrer de San Luis, obre una altra perspectiva de la ciutat, una visió més domèstica, agradable pel que passeja sense pressa, badant a cada aparador.

I per suposat, el Parque de María Luísa, on cal suposar que a l'estiu els sevillans i forans es refugien. Amb dos museus que no són res de l'altre món.


Frases sevillanes: Impossible de reproduir l’accent i l’entonació dels sevillans.

“como no estudies más, te veo yo el futuro más negro que el zapato de un grillo” (una mare al seu fill a la cua de la Catedral)

“... ahora son mu profesionales y está lleno de catalanes”. (tot passant davant de l’Ajuntament)

“Pepe, cóbrale tu a mi prima que yo no sé hablar inglé” (a La Goleta).

“Voy a viví iguá con 10 € má que con 10 € meno” (tota una declaració de principis del guia de l’Alcázar)

“Finí, señora?” (Taberna de Baco; i és que el català s’assembla molt al francès, es veu).

En definitiva, ha valgut la pena però no m’ha quedat aquella sensació de marxar-ne i saber que hi tornaré.