La mesquinesa del camaleó

Vivim moments extraordinaris. Crec que no sóc exagerat si dic que Catalunya, i els catalans, no seran els mateixos després del 9N. Independentment de com vagi.

La força de la ciutadania, la complicitat dels partits polítics sobiranistes per arribar plegats a fer una consulta homologable als ulls dels observadors el 9N, l’empenta eufòrica dels 920 municipis catalans (el 96%) que han aprovat mocions a favor de la consulta... tot plegat em fa pensar que això no té aturador.

I precisament per això, em quedo perplex quan des del govern espanyol ( i des del principal partit de l’oposició espanyola) i des dels partits catalans d’obediència espanyola (PSC, C’s) es parla de com de frustrats quedarem els catalans quan no puguem votar.

De veritat que són tan cínics de pensar això? Com pensen gestionar aquesta suposada frustració? Amb la presó que amenacen els unionistes gonzo de ciutadans? Amb la desinversió a Catalunya del PP, que ja interpretem com un adéu? Amb la mentida de canviar la constitució espanyola que argüeix el PSC-PSOE?

Hi ha presons per 2 milions de catalans? Creuen de veritat que aquests 2 milions de catalans que han arribat a l’independentisme en un  degoteig constant provocat pel menyspreu arrogant dels successius governs espanyols, es creuran un nou lliurament dels contes a la vora del foc?

No saber-se posicionar davant del moviment popular més important dels darrers 300 anys a Catalunya, revolucionari en el fons, moderat en les formes, radicalment pacífic i alegre és una manca de visió política per art d’alguns partits polítics catalans tan immensa que fa bones les paròdies del Polònia de TV3. A l’equip de guionistes d’en Toni Soler només els falta posar l’ull en els papanates que donen “llibertat de vot” a la segona pregunta de la consulta. Els podrien dibuixar com camaleons que no tenen clar quina aparença prendre ni quin camí agafar en una cruïlla en forma de V. I que acaben aixafats per la marxa de milions de persones que passen per sobre de la seva mesquinesa i covardia. Sense que en quedi més rastre que la fosforescència lleu d’un foc follet. Ad vitam aeternam.

 

L'hora d'empassar

Ahir dissabte 27 de setembre, el President Mas va signar el Decret 129/2014 convocant a la consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya. Ja fem bé d'abreujar-ho dient-ne "la consulta".
A partir d'aquest moment solemne i històric va començar el moment d'empassar.

Els que deien que el President s'arronsaria, es varen haver d'empassar les seves paraules i el seu escepticisme.

La majoria de catalans que desitgem que Catalunya sigui independent vàrem empassar aire i vàrem sentir unes papallones a l’estómac.

Em consta que més d'un i d'una es va empassar una llagrimeta d'emoció. I fins i tot en David Fernández (que s'havia posat camisa sobre la camiseta per l'ocasió) va semblar que tenia un moment d'emoció. Tot i que no és descartable que fos un estornut d'inici de refredat provocat pel fred de peus perquè anava amb sandàlies. I és que com va dir Carl Jung " La sabata que va bé a una persona és estreta per a una altra".

Els nois i noies d’ICV-Els Verds es varen empassar la vergonya i la perplexitat de veure com el seu líder no feia costat al President en el moment de la signatura, amb unes excuses que no s’ha empassat ningú.

Els unionistes gonzo es varen empassar la sorpresa de veure com les seves amenaces i insults

deixaven indiferent al President. tot i que no varen tardar gaire a deixar-les anar pel broc gros, empassant-se tota mesura i prudència. I així l'ASC, potser tipa d’empassar-se tantes mentides com diu, va admetre a TV3 que Espanya sense Catalunya no és sostenible.

Mentides que s’han empassat de forma constant els ciutadans d’allà però també d’aquí que llegeixen només els diaris espanyols, que avui oferien uns titulars que eren prova que els seus redactors en cap s’havien empassat tot el seny.

Els periodistes es varen empassar el riure de veure com els consellers fotografiaven la signatura del decret amb els seus mòbils. Ja és molt que no s'hi fessin cap selfie! No sé pas si jo me'n podria haver estat.

I a partir d'ara?

Bé, uns diuen que ens empassarem la consulta amb patates. Jo si de cas, prefereixo fesols de Santa Pau.

I la majoria de catalans creiem que seran ells els que s'hauran d'empassar la bilis que disparen contínuament. I per fer-se passar l'amargor, els recomano una bona dosi de democràcia per amorosir la gola, el tracte digestiu i, de pas, la indigesta Constitució que fa anys que ens han fet empassar.

Goodbye Spain. I bon profit!

No ploreu (gaire estona) per Escòcia.

El passat 18 de setembre l’unionisme va guanyar el referèndum per la independència d’Escòcia amb un 55% dels vots i amb una participació estratosfèrica. En els dies previs i posteriors molts catalans proclamaven la seva enveja perquè “almenys ells han pogut votar” en una mena de retret al govern espanyol que està enrocat en no permetre que els catalans votem el 9N.

catdem.org

 

Bé, els escocesos han votat i els independentistes han perdut. Els entossudits a buscar semblances amb nosaltres diuen que ha guanyat la tercera via.

És cert que si a Escòcia hagués guanyat la opció independentista, ens hauria obert pas amb les negociacions amb la UE assentant un magnífic precedent que hauria estat preciós per Catalunya. Però no ha anat així.

Suposo que tots plegats necessitem referents però jo no vull només votar; a més, vull guanyar. Per mi, el 9N és la penúltima etapa fins arribar a la independència.

Per tant, i deixeu-me parafrasejar Tagore, no ploreu perquè Escòcia ha perdut el referèndum perquè les llàgrimes no us deixaran veure com avancem cap a la independència.  I tenim moltíssima feina per fer.

Per exemple, el procés català guanya presència i protagonisme als mitjans de comunicació internacionals encara que sigui per contrast amb l’escocès. Cada dia que passa, cada petit avenç que fem és una passa ferma cap a la independència. Fins i tot cada nova amenaça del govern espanyol, cada declaració anti-consulta ens fa més forts i ens dóna més suport internacional.  I més ciutadans es sumen al camí.

Mentrestant i vist el paper que els ajuntaments tindran el 9N, seria convenient que (si les matemàtiques ho permeten) els partits sobiranistes bastissin estratègies i aliances per fer fora dels governs municipals de Badalona, Castelldefels i altres els partits que s’han posicionat en contra de la consulta. I a convèncer o fer fora també, els que dubten.

Nosaltres també hem de jugar fort.

Falta molt poc temps pel 9N i hem de guanyar. Encara que la consulta no sigui vinculant. Perquè quan la guanyem amb una aclaparadora majoria favorable a la independència, el President tindrà un missatge ben clar i diàfan. I ell ja sap el que cal fer. Comença per D i acaba per I. Pels que encara no ho entenen, una altra pista: al mig hi ha una U.

Goodbye Spain.

 

Informe d'un talp sobre la V.

A la atención de Don Miguel, Secretario General del Sindicato Mentes Sucias.

Hola Jefe!

Aquí va el meu informe sobre la infame manifestació separatista del dia 11 de setembre. Jo crec que hi ha material per un parell de dotzenes de querelles. I aquest cop fonamentades perquè tinc fotos! Ja no caldrà que retallem diaris com quan anàvem a escola. Ai aquelles Escuelas Nacionales... quin enyorament.

UI, ara m’adono que estic escrivint en català. Bé, segur que això ajuda que els programes de contra-encriptació de l’ANC no ens descobreixen.

Vaig al gra...que fa estona que una senyora gran em mira i em fa por que sospiti. Per dissimular he

entrat en un bar, ben embolicat amb una estrellada, amb una barretina al cap i quan m’he assegut he cridat ben fort: “nano, carda’m una ratafia al got que carda una calor que escorxaré la guilla”. Han posat una cara molt estranya però ha colat perquè m’han portat la beguda ràpidament i fins i tot els de les taules del costat m’han deixat espai lliure. O sigui que ara ja ningú pot espiar què escric.

Males notícies, Jefe. Estan per tot arreu! Són com un pop terrorífic amb milers de tentacles. Només que molt més subtils...perquè només amb sibil·lina subtilesa de la més pèrfida s’entén que a Olot sol hagin omplert 30 autocars. I si és cert el que em diuen els altres col·legues, cap a 2000 a tot el Nordeste. Ha...i no s’aturen davant res, tenen a tothom ben fitxat i collat. Per inscriure’m em varen demanar  el nom i el cognom, DNI i a més el número de mòbil i l’adreça de mail. Segons deien per poder anar enviant instruccions i informacions.. Aquí quasi que em pillen perquè com que estava discret vaig estar a punt de donar-los el meu de veritat. Però una veueta interior (si, a vegades sento veus) em va dir que una_grande_libre@terra.es potser seria sospitós per aquesta colla de separatistes i, encara que aquella senyora que aparentava 60 anys (molt ben portats això si) que agafava les dades era aparentment afable i inofensiva, els herois d’España no podem estar mai segurs i no ens podem refiar ni estar segurs que no fos una iaia ninja de l’ANC. Per això, els vaig donar un mail i un número de mòbil  falsos. De pas així m’asseguro que quan tinguem la llista completa i de veritat per passar comptes , no em confondran amb un d’ells; que ja se sap que els nostres quan s’hi posen,.tendeixen a fer cau i net “por si acaso”.

Buenu, el dia 11 amb una camiseta vermella (almenys s’assemblava a la de la Roja nacional...tot i que a nosaltres això dels rojos sempre ens ha fet una mica d’angúnia) vaig travessar la ciutat fins l’estació de busos. Per relaxar-me, anava xiulant el Virolai ben fluixet. Per ells una cançó catalana gens sospitosa i per nosaltres, l’himne del Terç de Nostra Sra de Montserrat. Ben pensat, eh? Cobertura total.

A l’estació el caos era total. Trobar quin era l’autobús era un problema enorme. Jo, com a mínim, vaig tardar 30 segons. Pot semblar poc, però envoltat d’aquella gentada groga i vermella..se’m varen fer eterns. Tothom em saludava i jo patia però ningú no em va dir res, ni es va estranyar. Els més agosarats em deien “benvingut. A quin autocar vas?” i jo res...els ensenyava el resguard i cap a lloc. Fins i tot la policia ajudava. Un escàndol! Caldràdemanar responsabilitats.

Almenys quan vaig pujar vaig poder respirar una mica. Aviat però, ens varen repartir instruccions: què fer si algú provocava (hehehe..si sabessin que el provocador només era jo) i com trobar a l’autobús per tornar a casa. El viatge va ser tens: a la ràdio només parlaven del mateix i quasi cap esment al gran acte patriòtic de Tarragona. Com m’hauria agradat anar-hi...sort que ja hi va anar en Nacho de PxC i ens ho explicarà. Quina enveja!

Quan vàrem arribar a Barcelona, tots els separatistes varen fer això: separar-se, si bé era per anar a dinar. Bé, no puc afirmar que l’ANC donés un bocata a tothom com ens pensàvem. Jo no havia dut res pensant que menjaria de gorra i sort en vaig tenir d’un kebab que estava obert perquè la resta de llocs estaven plens de gent que anava a la uve.

De totes maneres jo crec que dins de l’autocar i per un sofisticat sistema connectat a l’aire condicionat ens devien administrar una droga perquè a les 4 en punt, tal com ens havien dit,

tothom va anar desfilant cap el seu tram. Jo al darrere, procurava crear el caos i em posava amb la meva camiseta vermella al mig dels grocs, tot dissimulant. Però ells reien i em senyalaven el lloc correcte. Aquí hauria pensat que hi havia molts més infiltrats perquè tothom es bellugava. Però una  mena de comissaris polítics abillats amb armilles verdes i disfressats amb cares amables (com fèiem nosaltres als bons temps per fer cantar els separatistess amb el joc del poli bueno) ens anaven resituant. Un fins i tot em va posar la mà al colze per acompanayar-me! Agressió!!

Malgrat la calor que feia, els separatistes semblaven passar-s’ho bé en aquella mena d’aquelarre: saltaven, cantaven , picaven de mans...saludaven els helicòpters aixecant els dits en forma de uve...una orgia independentista. Ara, tenia alguna cosa hipnòtica; fins i tot jo vaig deixar-me arrossegar uns moments i vaig començar a cridar “boti, boti, boti...” fins que la gent rient em va dir “no, company, no...”.

Em vaig esquitllar endavant, provocant el caos entre els grocs, infiltrant.me amb la camiseta vermella fins al capdavant on hi havia uns castellers, gran tradició íbera, quan varen anunciar que venia una “giga-onada”. Al cap d’uns segons

“oooooooh” tothom aixecava els braços a ritme. Això ho hem de provar nosaltres! Bé, quan siguem més, si de cas. Llàstima que quan fèiem les concentracions al Palacio de Oriente, aclamant el Caudillo, no se’ns hagués acudit.

Aviat em vaig adonar de dues coses cabdals. Els separatistes tenen aliats poderosos: la Xina comunista, repartia banderes separatistes, les famoses estrellades. I els separatistes els feien donatius, segurament per crear “bressoles” a Shangai o alguna altra maldat, que aquests són capaços de tot.

I l’altra és que han fet trampes! Ha...els vaig ben clissar: les obres de la Diagonal han fet que quedés més estreta i així han semblat que eren més.

També puc desmentir el mite sobre l’organització. Res de disciplinades coreografies nord-coreanes com diu l’Herrera de la ràdio. Allà cadascú cantava el que volia i quan volia. I si tenia encert, la resta s’hi afegia. Tampoc ningú sabia cap on havia de mirar per la foto. Jo, perquè no em reco

 
neguessin, em vaig posar d’esquenes i així només em veuran el clatell. Res, molt millors els nostres Coros y Danzas, on vas a parar!

 

Ah, i de seguida se’n varen cansar. Un cop la foto va ser feta i varen començar els parlaments, els separatistes varen començar a desfilar desorganitzadament a la cerca d’un bar on fer una cervesa i un pipí, per aquest ordre o per ordre invers, que això depèn de cadascú. Nosaltres aguantem fins que els nostres jerifaltes han acabat de fer les arengues. I si se’ns fan llargues ens aguantem, que per això tenim un servei d’ordre com cal, i no com ells que deien “vosaltres mateixos nois; i moltes gràcies. Aneu si voleu que igualment des d’aquí no se sent res”. Jo vaig aprofitar per fer un parell de Soberanos i me’n vaig anar cap on suposava que era l’autocar, tot xiulant una barreja del Virolai i el Himno del Legionario. Efecte sinèrgic de la calor i els Soberanos. Estava segur d’haver arribat on l’autocar havia aparcat a l’arribada a Barcelona però allà no hi havia autocars. Separatistes si que n’hi havia...devien ser del veïnat i se n’anaven a casa a peu somrient com catatònics sens dubte pel perllonagt efecte de la droga hipnòtica escampada des dels helicòpters.

Al cap d’una estona d’esperar i quan ja ensalivava un altre Soberano, una senyora amb camiseta groga em va cridar pel nom. Quasi caic a terra de l’esglai però resulta que feia estona que em buscaven perquè havien canviat el lloc de trobada i no m’havien pogut avisar. Això va ser degut a la meva estratègia de donar el número de mòbil fals. La rebuda a l’autocar va ser un xic freda perquè vaig ser l’últim i aquella pandilla ja tenien ganes de marxar. Tant repetir “tenim pressa” que noi, en tenen per tot! Fins per tornar cap a cada

Un altre cop la ràdio separatista donant informacions de la uve..jo, vist el que havia vist, estava a punt de donar per bona la xifra de 1,8 milions però sort que l’Alícia i la Llanos ho varen desmentir. Home..a veure si aquelles dues, que són unes senyorasses diran mentides!

Buenu Jefe, resumiendo que es gerundio: aquests separatistes són molt perillosos. Molta rialleta però com no anem al tanto i ojo avizor, cada cop seran més i al final potser sí que faran un órdago. Jo no he vist que tinguessin armes però segur que alguna n’han de tenir perquè si no de què anirien tots a fer la uve sense escarafalls, com si anessin d’excursió i sense bocata pagat, ni que sigui de catalana? Si els volem vèncer cal repetir les consignes: aliats amb la Xina comunista, enganyats per un mantra fals separatista, han fet trampes (posant lones... Alicia ets una genia!) i eren quatre gats!. Com sabem prou bé: només cal repetir-ho prou vegades perquè les bones persones s’ho creguin. Tot i que una veu (altre cop les veus!) em diu que potser hem fet tard. Sort que nosaltres no ens deixem enganyar per paparrutxades democràtiques perquè ens ben fotrien!.

Pues res, ens veiem i ens prenem uns Soberanos mentre en Nacho ens explica com va anar a la Imperial Tarraco.

A sus órdenes y Arriba España

Firmado: El topo olotense.

Votarem.

Votarem. Aquesta és la conclusió de la Diada d'ahir. Com en els darrers anys, la manifestació massiva suposa un recolzament al procés cap a la independència que lidera el President Mas. Un any més, i més enllà del seu partit, el President surt reforçat i respectat per la majoria dels que érem enllà.

Darrerament em pregunten: votarem el 9N? I molt sovint no sé què respondre. Normalment opto per respondre a la gallega , amb una altre pregunta: i tu què vols? Votar o la independència?

Ara ho tinc clar: Votarem. I ho farem bé.

La "V"  ha estat una passa molt gran cap a la independència i  el 9N en farem una altra; potser no la definitiva però hi serem molt a la vora. Molt més que mai no hi hem estat. Cada passa ens apropa a la definitiva.

Ahir però, barrejàvem els dos conceptes: el dret a votar el 9N i la independència. És cert que hi havia crits periòdics de "volem votar" però la cantarella "in, inde, independència" sovintejava molt més i era seguida amb més entusiasme. Almenys en el microcosmos del Tram 17 on érem nosaltres. Però la presència massiva d'estelades no deixava lloc a dubtes: un any més, els crits d'independència, el clam a favor de la secessió de la nostra pàtria de l'estat espanyol tornava a ser evident. 

 

Estava fora de lloc parlar d'altres coses com es va fer el 2010, 2011, 2012 i 2013...Volem votar i volem votar un doble SI. Sense matisos. I sense collonades.

Malauradament (o no; era retòrica només) segueix sense haver-hi una veu que digui "volem votar NO". No tinc clar que si aquesta veu existís, hagués estat gaire benvinguda ahir a la "V" però segur

que hauria rebut més respecte que els ultradretans espanyolistes concentrats a Tarragona en contra dels que ahir érem a Diagonal i Gran Via. Ells no es manifestaven a favor de res, sinó en contra de la majoria. I aquí rau una de les grans diferències: l'independentisme és a Catalunya, inclusiu; mentre que l'unionisme és exclusiu.
Aparentment una contradicció. Una més que fa únic el nostre camí. Un camí que cada vegada som més els que el recorrem. Uns en defensa de la identitat catalana; altres per la llengua i la cultura; altres per l'economia; altres per dignitat, farts del menyspreu... però tots per la il·lusió de construir un estat nou i millor del que avui ens toca aguantar.

A la "V"hi havia mainada que no podran votar, adolescents que podran fer-ho per primer cop; jovent, jovenassos i avis. Vestits de groc o de vermell, passant calor i aguantant drets. Tots igual. Famosos i anònims; amics, coneguts i saludats...sense distincions. Només una: groc o vermell. Contents tots de ser una infinitèssima part d'un dels pixels que feien la foto indiscutible de la manifestació més gran de la Història d'Europa. Amb zero incidents i amb 1.800.000 somriures.

 

El món ens mira i ens admira: la capacitat de mobilització i organització, la disciplina disfressada de displicència, l'alegria, l'anar a favor nostre i en contra de ningú, la serenitat, la unitat....la Voluntat. Hem demostrat que tenim la mirada llarga i que, tot i que tenim un melic fantàstic, el nostre cor està acompassat amb el cervell.

 

Avui està encara més clar que tot plegat depèn només de nosaltres. No afluixem: ho tenim a tocar.

Llibertat de vot o papanatisme

La disciplina de vot és un mecanisme que tenen els grups polítics perquè a les votacions que es fan al Parlament o als Ajuntaments, no hi hagi cap membre del grup que voti diferent de la posició que s'ha decidit.

És allò tan bonic que veiem en el Parlament quan just abans de votar el portaveu del grup aixeca la mà amb un dit o dos recordant a la resta el que cal votar, per si no han estat atents abans, durant el debat. O per si no hi eren.

Tot i que hi ha hagut en el Parlament de Catalunya alguns casos ben risibles d'errors en les votacions, rectificar és complicat. I encara que el vot s'emeti pitjant un botonet davant de l'escó, els díscols

ca.wikipedia.org

queden ben retratats en un panell que representa l’hemicicle i cada escó s’il·lumina amb un led: verd pels vots positius i vermell pels negatius. O sigui que si algú pitja el botó que no toca, canta com una mala cosa. I pot ser castigat amb una multa o amb l'ostracisme, com els va passar als 3 del PSC.

Als ajuntaments és una mica més senzill perquè com que normalment es vota a mà alçada, en cas de dubte sempre es pot anar una fracció de segon més tard per veure què fan la resta. O, donat el cas, es podria dir que es votava "fent berruga" i si el secretari o secretària és de la broma, podria arribar a donar el vot per bo.

Mecanismes de control del vot que són impossibles en les eleccions i referèndums als quals som cridats a votar els ciutadans i ciutadanes del país. Ni estem xipats, ni hi ha manera de controlar què votem cadascun de nosaltres. La llibertat de vot la tenim sempre i  per això m'ha sembla d'una ridiculesa extrema que tant UDC com IC diguin que es rumien de donar llibertat de vot als seus militants i simpatitzants a la consulta del 9N2014. Suposo que era una manera encoberta de dir "que cadascú voti el que vulgui perquè nosaltres, el partit, no ens pensem mullar a favor de cap opció". Pels que tenim una mínima consciència política (i entenc que per ser militant d'un partit, això és imprescindible) la indefinició davant del moment políticament i històricament més important del país no es pot definir com a llibertat de vot. Es tracta de papanatisme covard. O d'un càlcul miserabilista i partidista fent l'aposta que guanyi qui guanyi sempre hauran quedat bé.

Perquè em costa de creure que el futur de Catalunya, que és el que ens estem jugant en aquesta llarguíssima partida que tindrà un dels punts àlgids (no el darrer ni la fi del joc) el 9 de novembre els importi un rave.

En aquesta decisió, no s’hi val la neutralitat. I els dies que vindran deixaran clar que tampoc hi ha una tercera via en la qual només creuen els papanates, els lerrouxistes i els malintencionats.

 

Pujolisme, game-over.

En el moment estratègicament més adequat, el president Pujol ha publicat una carta en la que reconeix que des de fa 34 anys ha tingut un raconet de 4 milions d’euros a Andorra, herència del seu pare que ja els hi tenia. Reconeix que en 34 anys no ha trobat el moment de regularitzar la situació i no ha aprofitat les diverses oportunitats fiscalment afavoridores que hauria pogut tenir.

Al president Pujol ja fa anys que li van al darrere per una raó o altra, pròpia o pels fills, i sembla que hem arribat al game-over. I la quantitat relativament modesta (si la comparem amb les que altre

www.jordipujol.cat

s polítics han aconseguit per mètodes molt més il·lícits que l’herència del pare) no amaga el simbolisme del fet.

Aquest ha de ser el punt d’inflexió que marqui a CDC el final del catalanisme autonomista, que estripi els darrers recels cap a l’independentisme i que reforci el lideratge del President Mas per dur la pàtria a la independència.

El president Pujol sempre ha estat reticent a proclamar-se nítidament i clarament a favor de la independència; els valors que proclama, de resistència, tenacitat, paciència i treball són part d’una estratègia perdedora; són creure que algun dia pot passar un miracle a Espanya que faci que es giri la truita a favor nostre. Això no passarà mai i els independentistes ho sabem. (veure, http://el-led-vermell.blogspot.com/2012/05/2014-una-commemoracio-diferent-no-ho.html)

Constantment estem creuant Rubicons de consciència: cultural, lingüística, econòmica, social...fins arribar al convenciment que el procés no té aturador. Tant se val qui es quedi pel camí.

L’afer del president Pujol no deixarà de ser una anècdota, o millor dit, un exemple d’allò que en una Catalunya lliure, radicalment democràtica no hauria de passar. La certificació de la necessitat de bastir un sistema polític nou.

El president Pujol tenia avui més caràcter de llast que de motor. Lliure d’aquest llast i, mica en mica, també lliure del de Duran i Lleida, el President Mas tindrà les mans més fortes per governar el timó cap al 9 de Novembre.

Ferms i decidits que el 9N2014 és a tocar.