Jo hi seré.

Preneu-vos-ho com vulgueu. Jo ho faig com una declaració de principis.

El 2009 i 2010 vaig treballar ajudant a allò que en dèiem "les consultes". No us podeu imaginar com en va ser d'emocionant per mi. Malgrat tot. Sideralment emocionant. Prop de lisèrgicament emocionant.

El 2010 jo volia guanyar les eleccions autonòmiques amb Reagrupament, tenir majoria absoluta (68 diputats) i proclamar la independència.

No en vàrem treure cap. Ni un. No us podeu imaginar com vaig patir. No; no podeu.

Però no em vaig desanimar i el 2011 vaig decidir que valia la pena seguir treballant. Aquest cop des de l'Ajuntament. Amb CiU. Vàrem guanyar. I penso que s'ha notat i que es nota.

El 2012 vaig ser a Barcelona l'11 de setembre. No ens podiem ni moure, Quina mà de gent. I pensava que la solució, la sortida a aquella energia, era la DUI.

L'onze de setembre del 2013 vaig anar amb una alegria immensa a la Via Catalana. I vaig tornar cansat però content amb el penúltim bus. I pensava que calia la DUI per donar sortida a aquella il·lusió increïble.

L'onze de setembre del 2014 he anat a la V. I pensava que sí, que volia votar el 9N però que el camí era la DUI perquè era el que volien els meus compatriotes.

Avui, continuo pensant que la DUI és el que cal. No estic content de pensar que tinc raó. Em deixo alliçonar.

No tinc ni un microgram de frustració pel gir que ha fet el President respecte la consulta. Ni tan sols pel matí de dissabte participant en la Gigaenquesta.

Zero.

El 9N votaré doble SI.  M'és igual el valor que els diaris i les ràdios hi donin. Se me'n fot si les urnes són de cartró o de cristall d'Swarosvki; si hi ha cens o ho fem com el 2009; si votem als llocs de sempre o només als edificis de la Generalitat.

Jo seré feliç perquè sé que és important. Per mi serà un moment clau de la meva vida. El darrer pas abans de votar en les plebiscitàries que donaran la llibertat al meu país; el darrer gest abans de posar la pedra per construir un país nou.

No frivolitzem la llibertat nacional.

Si el 9N som  milions votant, demostrarem que no ens arronsem i que estem preparats per fer el pas definitiu.

Jo hi seré.

Informe d'un talp sobre la Gigaenquesta.

Hola Jefe!

Lus ils passo l’informe d’avui sobre la Petrienquesta dels nassos. Ja em disculparà el to d’irritació però es que estic negre! I que en Nacho em perdoni per fer sevir aquesta paraula però de veritat, Jefe, que això està complicat.

Tal i com vàrem quedar en el nostre pla estratègic  ultrasecret (hehe, això d’ultra és un “guinyo” ben trobat) “Nuestro 9N es el 20N” em vaig inscriure com a voluntari per fer la gigaenquesta. La coordinació amb els nostres hackers va anar de conya i no vaig tenir cap problema per fer-ho.

Passaven els dies i les iaies ninja de l’ANC no piulaven. M’anava posant nerviós i això em duia a exhaurir les reserves de Soberano que tinc guardades per si de cas aquests guanyen i ens en quedem sense. Finalment vaig rebre un mail dient que el dia 10 al vespre hi havia formació. Formació!  Quins records! La FEN, Formación del Espíritu Nacional, allò si que era maco...

Clar que la convocatòria especificava que la formació es feia al local d’Òmnium. La gola del llop. Territorio comanche!.

Calia anar ben disfressat. I vaig recuperar l’uniforme que vaig lluir a la uve: barretina, barba de l’avi del Barça, estelada posada en forma de túnica romana, unes vamcats i ho vaig completar amb les obres completes de Salvador Espriu sota els braços. No fos cas que em veiessin tebi i poc culte.

Em vaig quedar al fons de la sala per anar veient qui entrava però reconec que no em recordo pas de tots. Bé, els de sempre que ja sabem però també n’hi havia molts de nous. Prova evident que continuen utilitzant la hipnosi col·lectiva mitjançant TV3.

Tot anava plàcidament i jo passava desapercebut gràcies als meus vehements “idó” i “va parir” d’afirmació i recolzament fins que una de les jerifaltesses va avisar de la possibilitat que hi hagués “un talp entre nosaltres”. Quin espant! El gaiato em va caure a terra i la barba postissa se’m va mig desenganxar de la riuada de suor per la por de ser descobert. Per sort, els meus xicles de “Via fora catalans!” i “despertaferro, cadells i nyerros” varen distreure al personal ( tots varen desviar la mirada cap al sostre i el terra) de manera que vaig poder esquitllar-me per la porta tot xiulant El Cant de la Senyera.

Quina nit vaig passar! Sort del Soberano.

Al matí, tot i el mal de cap, vaig acudir puntualment al punt de trobada davant de l’Ajuntament.

Després d’uns minuts en els quals vaig procurar sembrar el desconcert i el desànim amb els meus comentaris de nivell 5: “ja passen 5 minuts de l’hora: volem ser independents i no sabem ser puntuals” vaig passar als de nivell 6 “amb aquesta calor, hem d’anar a fer la Petrienquesta?”. Però res, aquests voluntaris semblava que no tinguessin melsa, res no els desanimava.

Anava a passar als comentaris de nivell 10 “i no ens donaran ni 5 €? Com volem ser independents si no recompensem l’esforç?” , quan vàrem rebre les darreres instruccions. Una d’elles era no dur cap mena d’emblema, símbol o llegenda independentista. Vaig notar dotzenes de mirades inquisitives cap a les meves vamcats, estelada a la cintura, braguetina i pins, braçalets, pírcings indepes (espero que algun dia algú em recompensi per haver-me foradat  el nas per posar-me un pírcing estel·lar, amb la única anestèsia del Soberano).  

D’una revolada me’n vaig anar als serveis del parking  del Firalet a treure’m tota la parafernàlia però

em vaig adonar amb horror que sota la túnica estelada duia la camisa blau maó amb el jou i les fletxes, preparat per l’acte del Día de la Raza a Barcelona. Amb un dolor increïble, però heroic, em vaig  clavar la xapa de voluntari de la Petrienquesta al pit tapant l’emblema falangista, em vaig alliberar de pírcings i estelades i vaig abandonar les vamcats a una paperera.

Sanglotant i descalç vaig tornar a pujar. Em varen assignar una companya i una zona i tot fent saltirons per evitar les irregularitats del terra del Firalet vàrem anar cap al carrer que ens va tocar.

En arribar a la primera casa vaig tocar el timbre una llarga estona fins sentir un “ja va..collons!” que va fer envermellir la meva companya. Jo li vaig dir que no patís i que em deixés fer a mi. Ens va obrir un senyor amb camiseta i bragueta descordada i m’hi vaig abraonar a sobre, abraçant-lo al crit (perdoneu-me Nacho i Maria Rosa!) de “Visca Catalunya Lliure. Som voluntaris de la Petrienquesta i estem aquí per fer-li signar un vot a favor de la independència de Catalunya!”. La meva companya va enfollir i em va apartar d’una empenta i va modificar completament el discurs, portant-lo a aquella neutralitat tan empipadora que fan servir. Això va fer, sorprenentment, que el senyor de la camiseta i bragueta descordada, recuperés el color de cara i comencés a parlar normalment i fins i tot li digués floretes a la bruixa. Per indignació meva, va respondre les 6 preguntes sense vacil·lar i ens va signar el paper.

Ella, la bruixa, em va dir “ A partir d’ara parlaré jo. Tu, ves-me passant els fulletons i no tornis a obrir la boca. D’acord?”. Més tallant que una daga d’acer de m’ho va dir. Tant que vaig notar que se m’afluixava la pròstata  i des d’aleshores vaig haver de controlar els meus moviments per no acabar fent un espectacle.

Vàrem anar passant per cases i tothom ens atenia amb una estranya amabilitat i bona disposició, senyal inequívoca que acabaven de mirar TV3 o el 3/24 i estaven sota els efectes de la hipnosi.

Al cap d’una estona vàrem trobar un jove (deixo l’adreça dins d’una ampolla buida de Soberano, al lloc de sempre) que en un castellà perfecte ens va dir “no me interesa para nada. Adios”. Em vaig emocionar tant que vaig avançar per estrènyer-li la ma però em va fotre la porta pels morros. La bruixa només em va dir “Res de provocacions! Anem”. No hi ha manera, amb aquesta gent, jefe. Ho tenim pelut de veritat. Son inasequibles al desaliento.

Vàrem anar a unes 30  llars en quasi 3 hores. Per desgràcia nostra, la majoria de gent (immigrants inclosos!!) ens rebia bé i responia les preguntes que la bruixa els feia. Jo cada cop més abatut mirava de revifar-me fent glopets del Soberano que duia a la petaca.

Quan vàrem acabar, amb un silenci tens hem tornat al punt de concentració (camps en faria jo!) per retornar el material. Anava a fer un sabotatge deixant anar frases derrotistes de nivell 9 “tanta feina per no res, i sense esmorzar!” quan vaig veure unes taules parades amb menjar i beure. Mentre la bruixa feia la feina ( i si no perquè s’hi apuntava) jo em vaig dedicar a buidar els porrons de moscatell perquè els indepes no en trobessin i comencés una revolta interna, i a acabar-me tots els ganxitos que hi havia. Com deia Sun-Tzu “un exèrcit sense queviures és un exèrcit a punt de ser derrotat”.

Em vaig quedar allà, exhaurint els queviures de l’enemic, fins que tothom va marxar i enmig de la solitud del Firalet vaig ser conscient de que estem sols, que ningú ens fa costat (a excepció potser d’en Daniel i en Roca) i, sobretot, del mal que fa el paviment del Firalet als peus descalços. Coi de rojos!

Parlant de peus...m’han quedat tan llagats que avui no he pogut venir a la mani de Barcelona. Ho he vist per la tele i he quedat sorprès. De veritat que som tan pocs? Bé si no somos muchos, somos machos! La proporció de 1:50 no ens ha de fer por, sobretot si no votem!

De totes maneres, si estic uns dies sense dir res no en faci cas. És que he quedat amb la bruixa (de fet, bruixa és molt i molt exagerat i li fa poca justícia; més aviat és dolça i amable) per fer un cafè i que m’expliqui totes aquestes collonades del país nou, del dèficit fiscal i tutti quanti.

Esperant amb delit la crònica d’en Nacho a La comarca, sobre el 12O a Barcelona, el saluda marcialment i fervorosament

El topo olotense.

La mesquinesa del camaleó

Vivim moments extraordinaris. Crec que no sóc exagerat si dic que Catalunya, i els catalans, no seran els mateixos després del 9N. Independentment de com vagi.

La força de la ciutadania, la complicitat dels partits polítics sobiranistes per arribar plegats a fer una consulta homologable als ulls dels observadors el 9N, l’empenta eufòrica dels 920 municipis catalans (el 96%) que han aprovat mocions a favor de la consulta... tot plegat em fa pensar que això no té aturador.

I precisament per això, em quedo perplex quan des del govern espanyol ( i des del principal partit de l’oposició espanyola) i des dels partits catalans d’obediència espanyola (PSC, C’s) es parla de com de frustrats quedarem els catalans quan no puguem votar.

De veritat que són tan cínics de pensar això? Com pensen gestionar aquesta suposada frustració? Amb la presó que amenacen els unionistes gonzo de ciutadans? Amb la desinversió a Catalunya del PP, que ja interpretem com un adéu? Amb la mentida de canviar la constitució espanyola que argüeix el PSC-PSOE?

Hi ha presons per 2 milions de catalans? Creuen de veritat que aquests 2 milions de catalans que han arribat a l’independentisme en un  degoteig constant provocat pel menyspreu arrogant dels successius governs espanyols, es creuran un nou lliurament dels contes a la vora del foc?

No saber-se posicionar davant del moviment popular més important dels darrers 300 anys a Catalunya, revolucionari en el fons, moderat en les formes, radicalment pacífic i alegre és una manca de visió política per art d’alguns partits polítics catalans tan immensa que fa bones les paròdies del Polònia de TV3. A l’equip de guionistes d’en Toni Soler només els falta posar l’ull en els papanates que donen “llibertat de vot” a la segona pregunta de la consulta. Els podrien dibuixar com camaleons que no tenen clar quina aparença prendre ni quin camí agafar en una cruïlla en forma de V. I que acaben aixafats per la marxa de milions de persones que passen per sobre de la seva mesquinesa i covardia. Sense que en quedi més rastre que la fosforescència lleu d’un foc follet. Ad vitam aeternam.

 

L'hora d'empassar

Ahir dissabte 27 de setembre, el President Mas va signar el Decret 129/2014 convocant a la consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya. Ja fem bé d'abreujar-ho dient-ne "la consulta".
A partir d'aquest moment solemne i històric va començar el moment d'empassar.

Els que deien que el President s'arronsaria, es varen haver d'empassar les seves paraules i el seu escepticisme.

La majoria de catalans que desitgem que Catalunya sigui independent vàrem empassar aire i vàrem sentir unes papallones a l’estómac.

Em consta que més d'un i d'una es va empassar una llagrimeta d'emoció. I fins i tot en David Fernández (que s'havia posat camisa sobre la camiseta per l'ocasió) va semblar que tenia un moment d'emoció. Tot i que no és descartable que fos un estornut d'inici de refredat provocat pel fred de peus perquè anava amb sandàlies. I és que com va dir Carl Jung " La sabata que va bé a una persona és estreta per a una altra".

Els nois i noies d’ICV-Els Verds es varen empassar la vergonya i la perplexitat de veure com el seu líder no feia costat al President en el moment de la signatura, amb unes excuses que no s’ha empassat ningú.

Els unionistes gonzo es varen empassar la sorpresa de veure com les seves amenaces i insults

deixaven indiferent al President. tot i que no varen tardar gaire a deixar-les anar pel broc gros, empassant-se tota mesura i prudència. I així l'ASC, potser tipa d’empassar-se tantes mentides com diu, va admetre a TV3 que Espanya sense Catalunya no és sostenible.

Mentides que s’han empassat de forma constant els ciutadans d’allà però també d’aquí que llegeixen només els diaris espanyols, que avui oferien uns titulars que eren prova que els seus redactors en cap s’havien empassat tot el seny.

Els periodistes es varen empassar el riure de veure com els consellers fotografiaven la signatura del decret amb els seus mòbils. Ja és molt que no s'hi fessin cap selfie! No sé pas si jo me'n podria haver estat.

I a partir d'ara?

Bé, uns diuen que ens empassarem la consulta amb patates. Jo si de cas, prefereixo fesols de Santa Pau.

I la majoria de catalans creiem que seran ells els que s'hauran d'empassar la bilis que disparen contínuament. I per fer-se passar l'amargor, els recomano una bona dosi de democràcia per amorosir la gola, el tracte digestiu i, de pas, la indigesta Constitució que fa anys que ens han fet empassar.

Goodbye Spain. I bon profit!

No ploreu (gaire estona) per Escòcia.

El passat 18 de setembre l’unionisme va guanyar el referèndum per la independència d’Escòcia amb un 55% dels vots i amb una participació estratosfèrica. En els dies previs i posteriors molts catalans proclamaven la seva enveja perquè “almenys ells han pogut votar” en una mena de retret al govern espanyol que està enrocat en no permetre que els catalans votem el 9N.

catdem.org

 

Bé, els escocesos han votat i els independentistes han perdut. Els entossudits a buscar semblances amb nosaltres diuen que ha guanyat la tercera via.

És cert que si a Escòcia hagués guanyat la opció independentista, ens hauria obert pas amb les negociacions amb la UE assentant un magnífic precedent que hauria estat preciós per Catalunya. Però no ha anat així.

Suposo que tots plegats necessitem referents però jo no vull només votar; a més, vull guanyar. Per mi, el 9N és la penúltima etapa fins arribar a la independència.

Per tant, i deixeu-me parafrasejar Tagore, no ploreu perquè Escòcia ha perdut el referèndum perquè les llàgrimes no us deixaran veure com avancem cap a la independència.  I tenim moltíssima feina per fer.

Per exemple, el procés català guanya presència i protagonisme als mitjans de comunicació internacionals encara que sigui per contrast amb l’escocès. Cada dia que passa, cada petit avenç que fem és una passa ferma cap a la independència. Fins i tot cada nova amenaça del govern espanyol, cada declaració anti-consulta ens fa més forts i ens dóna més suport internacional.  I més ciutadans es sumen al camí.

Mentrestant i vist el paper que els ajuntaments tindran el 9N, seria convenient que (si les matemàtiques ho permeten) els partits sobiranistes bastissin estratègies i aliances per fer fora dels governs municipals de Badalona, Castelldefels i altres els partits que s’han posicionat en contra de la consulta. I a convèncer o fer fora també, els que dubten.

Nosaltres també hem de jugar fort.

Falta molt poc temps pel 9N i hem de guanyar. Encara que la consulta no sigui vinculant. Perquè quan la guanyem amb una aclaparadora majoria favorable a la independència, el President tindrà un missatge ben clar i diàfan. I ell ja sap el que cal fer. Comença per D i acaba per I. Pels que encara no ho entenen, una altra pista: al mig hi ha una U.

Goodbye Spain.

 

Informe d'un talp sobre la V.

A la atención de Don Miguel, Secretario General del Sindicato Mentes Sucias.

Hola Jefe!

Aquí va el meu informe sobre la infame manifestació separatista del dia 11 de setembre. Jo crec que hi ha material per un parell de dotzenes de querelles. I aquest cop fonamentades perquè tinc fotos! Ja no caldrà que retallem diaris com quan anàvem a escola. Ai aquelles Escuelas Nacionales... quin enyorament.

UI, ara m’adono que estic escrivint en català. Bé, segur que això ajuda que els programes de contra-encriptació de l’ANC no ens descobreixen.

Vaig al gra...que fa estona que una senyora gran em mira i em fa por que sospiti. Per dissimular he

entrat en un bar, ben embolicat amb una estrellada, amb una barretina al cap i quan m’he assegut he cridat ben fort: “nano, carda’m una ratafia al got que carda una calor que escorxaré la guilla”. Han posat una cara molt estranya però ha colat perquè m’han portat la beguda ràpidament i fins i tot els de les taules del costat m’han deixat espai lliure. O sigui que ara ja ningú pot espiar què escric.

Males notícies, Jefe. Estan per tot arreu! Són com un pop terrorífic amb milers de tentacles. Només que molt més subtils...perquè només amb sibil·lina subtilesa de la més pèrfida s’entén que a Olot sol hagin omplert 30 autocars. I si és cert el que em diuen els altres col·legues, cap a 2000 a tot el Nordeste. Ha...i no s’aturen davant res, tenen a tothom ben fitxat i collat. Per inscriure’m em varen demanar  el nom i el cognom, DNI i a més el número de mòbil i l’adreça de mail. Segons deien per poder anar enviant instruccions i informacions.. Aquí quasi que em pillen perquè com que estava discret vaig estar a punt de donar-los el meu de veritat. Però una veueta interior (si, a vegades sento veus) em va dir que una_grande_libre@terra.es potser seria sospitós per aquesta colla de separatistes i, encara que aquella senyora que aparentava 60 anys (molt ben portats això si) que agafava les dades era aparentment afable i inofensiva, els herois d’España no podem estar mai segurs i no ens podem refiar ni estar segurs que no fos una iaia ninja de l’ANC. Per això, els vaig donar un mail i un número de mòbil  falsos. De pas així m’asseguro que quan tinguem la llista completa i de veritat per passar comptes , no em confondran amb un d’ells; que ja se sap que els nostres quan s’hi posen,.tendeixen a fer cau i net “por si acaso”.

Buenu, el dia 11 amb una camiseta vermella (almenys s’assemblava a la de la Roja nacional...tot i que a nosaltres això dels rojos sempre ens ha fet una mica d’angúnia) vaig travessar la ciutat fins l’estació de busos. Per relaxar-me, anava xiulant el Virolai ben fluixet. Per ells una cançó catalana gens sospitosa i per nosaltres, l’himne del Terç de Nostra Sra de Montserrat. Ben pensat, eh? Cobertura total.

A l’estació el caos era total. Trobar quin era l’autobús era un problema enorme. Jo, com a mínim, vaig tardar 30 segons. Pot semblar poc, però envoltat d’aquella gentada groga i vermella..se’m varen fer eterns. Tothom em saludava i jo patia però ningú no em va dir res, ni es va estranyar. Els més agosarats em deien “benvingut. A quin autocar vas?” i jo res...els ensenyava el resguard i cap a lloc. Fins i tot la policia ajudava. Un escàndol! Caldràdemanar responsabilitats.

Almenys quan vaig pujar vaig poder respirar una mica. Aviat però, ens varen repartir instruccions: què fer si algú provocava (hehehe..si sabessin que el provocador només era jo) i com trobar a l’autobús per tornar a casa. El viatge va ser tens: a la ràdio només parlaven del mateix i quasi cap esment al gran acte patriòtic de Tarragona. Com m’hauria agradat anar-hi...sort que ja hi va anar en Nacho de PxC i ens ho explicarà. Quina enveja!

Quan vàrem arribar a Barcelona, tots els separatistes varen fer això: separar-se, si bé era per anar a dinar. Bé, no puc afirmar que l’ANC donés un bocata a tothom com ens pensàvem. Jo no havia dut res pensant que menjaria de gorra i sort en vaig tenir d’un kebab que estava obert perquè la resta de llocs estaven plens de gent que anava a la uve.

De totes maneres jo crec que dins de l’autocar i per un sofisticat sistema connectat a l’aire condicionat ens devien administrar una droga perquè a les 4 en punt, tal com ens havien dit,

tothom va anar desfilant cap el seu tram. Jo al darrere, procurava crear el caos i em posava amb la meva camiseta vermella al mig dels grocs, tot dissimulant. Però ells reien i em senyalaven el lloc correcte. Aquí hauria pensat que hi havia molts més infiltrats perquè tothom es bellugava. Però una  mena de comissaris polítics abillats amb armilles verdes i disfressats amb cares amables (com fèiem nosaltres als bons temps per fer cantar els separatistess amb el joc del poli bueno) ens anaven resituant. Un fins i tot em va posar la mà al colze per acompanayar-me! Agressió!!

Malgrat la calor que feia, els separatistes semblaven passar-s’ho bé en aquella mena d’aquelarre: saltaven, cantaven , picaven de mans...saludaven els helicòpters aixecant els dits en forma de uve...una orgia independentista. Ara, tenia alguna cosa hipnòtica; fins i tot jo vaig deixar-me arrossegar uns moments i vaig començar a cridar “boti, boti, boti...” fins que la gent rient em va dir “no, company, no...”.

Em vaig esquitllar endavant, provocant el caos entre els grocs, infiltrant.me amb la camiseta vermella fins al capdavant on hi havia uns castellers, gran tradició íbera, quan varen anunciar que venia una “giga-onada”. Al cap d’uns segons

“oooooooh” tothom aixecava els braços a ritme. Això ho hem de provar nosaltres! Bé, quan siguem més, si de cas. Llàstima que quan fèiem les concentracions al Palacio de Oriente, aclamant el Caudillo, no se’ns hagués acudit.

Aviat em vaig adonar de dues coses cabdals. Els separatistes tenen aliats poderosos: la Xina comunista, repartia banderes separatistes, les famoses estrellades. I els separatistes els feien donatius, segurament per crear “bressoles” a Shangai o alguna altra maldat, que aquests són capaços de tot.

I l’altra és que han fet trampes! Ha...els vaig ben clissar: les obres de la Diagonal han fet que quedés més estreta i així han semblat que eren més.

També puc desmentir el mite sobre l’organització. Res de disciplinades coreografies nord-coreanes com diu l’Herrera de la ràdio. Allà cadascú cantava el que volia i quan volia. I si tenia encert, la resta s’hi afegia. Tampoc ningú sabia cap on havia de mirar per la foto. Jo, perquè no em reco

 
neguessin, em vaig posar d’esquenes i així només em veuran el clatell. Res, molt millors els nostres Coros y Danzas, on vas a parar!

 

Ah, i de seguida se’n varen cansar. Un cop la foto va ser feta i varen començar els parlaments, els separatistes varen començar a desfilar desorganitzadament a la cerca d’un bar on fer una cervesa i un pipí, per aquest ordre o per ordre invers, que això depèn de cadascú. Nosaltres aguantem fins que els nostres jerifaltes han acabat de fer les arengues. I si se’ns fan llargues ens aguantem, que per això tenim un servei d’ordre com cal, i no com ells que deien “vosaltres mateixos nois; i moltes gràcies. Aneu si voleu que igualment des d’aquí no se sent res”. Jo vaig aprofitar per fer un parell de Soberanos i me’n vaig anar cap on suposava que era l’autocar, tot xiulant una barreja del Virolai i el Himno del Legionario. Efecte sinèrgic de la calor i els Soberanos. Estava segur d’haver arribat on l’autocar havia aparcat a l’arribada a Barcelona però allà no hi havia autocars. Separatistes si que n’hi havia...devien ser del veïnat i se n’anaven a casa a peu somrient com catatònics sens dubte pel perllonagt efecte de la droga hipnòtica escampada des dels helicòpters.

Al cap d’una estona d’esperar i quan ja ensalivava un altre Soberano, una senyora amb camiseta groga em va cridar pel nom. Quasi caic a terra de l’esglai però resulta que feia estona que em buscaven perquè havien canviat el lloc de trobada i no m’havien pogut avisar. Això va ser degut a la meva estratègia de donar el número de mòbil fals. La rebuda a l’autocar va ser un xic freda perquè vaig ser l’últim i aquella pandilla ja tenien ganes de marxar. Tant repetir “tenim pressa” que noi, en tenen per tot! Fins per tornar cap a cada

Un altre cop la ràdio separatista donant informacions de la uve..jo, vist el que havia vist, estava a punt de donar per bona la xifra de 1,8 milions però sort que l’Alícia i la Llanos ho varen desmentir. Home..a veure si aquelles dues, que són unes senyorasses diran mentides!

Buenu Jefe, resumiendo que es gerundio: aquests separatistes són molt perillosos. Molta rialleta però com no anem al tanto i ojo avizor, cada cop seran més i al final potser sí que faran un órdago. Jo no he vist que tinguessin armes però segur que alguna n’han de tenir perquè si no de què anirien tots a fer la uve sense escarafalls, com si anessin d’excursió i sense bocata pagat, ni que sigui de catalana? Si els volem vèncer cal repetir les consignes: aliats amb la Xina comunista, enganyats per un mantra fals separatista, han fet trampes (posant lones... Alicia ets una genia!) i eren quatre gats!. Com sabem prou bé: només cal repetir-ho prou vegades perquè les bones persones s’ho creguin. Tot i que una veu (altre cop les veus!) em diu que potser hem fet tard. Sort que nosaltres no ens deixem enganyar per paparrutxades democràtiques perquè ens ben fotrien!.

Pues res, ens veiem i ens prenem uns Soberanos mentre en Nacho ens explica com va anar a la Imperial Tarraco.

A sus órdenes y Arriba España

Firmado: El topo olotense.

Votarem.

Votarem. Aquesta és la conclusió de la Diada d'ahir. Com en els darrers anys, la manifestació massiva suposa un recolzament al procés cap a la independència que lidera el President Mas. Un any més, i més enllà del seu partit, el President surt reforçat i respectat per la majoria dels que érem enllà.

Darrerament em pregunten: votarem el 9N? I molt sovint no sé què respondre. Normalment opto per respondre a la gallega , amb una altre pregunta: i tu què vols? Votar o la independència?

Ara ho tinc clar: Votarem. I ho farem bé.

La "V"  ha estat una passa molt gran cap a la independència i  el 9N en farem una altra; potser no la definitiva però hi serem molt a la vora. Molt més que mai no hi hem estat. Cada passa ens apropa a la definitiva.

Ahir però, barrejàvem els dos conceptes: el dret a votar el 9N i la independència. És cert que hi havia crits periòdics de "volem votar" però la cantarella "in, inde, independència" sovintejava molt més i era seguida amb més entusiasme. Almenys en el microcosmos del Tram 17 on érem nosaltres. Però la presència massiva d'estelades no deixava lloc a dubtes: un any més, els crits d'independència, el clam a favor de la secessió de la nostra pàtria de l'estat espanyol tornava a ser evident. 

 

Estava fora de lloc parlar d'altres coses com es va fer el 2010, 2011, 2012 i 2013...Volem votar i volem votar un doble SI. Sense matisos. I sense collonades.

Malauradament (o no; era retòrica només) segueix sense haver-hi una veu que digui "volem votar NO". No tinc clar que si aquesta veu existís, hagués estat gaire benvinguda ahir a la "V" però segur

que hauria rebut més respecte que els ultradretans espanyolistes concentrats a Tarragona en contra dels que ahir érem a Diagonal i Gran Via. Ells no es manifestaven a favor de res, sinó en contra de la majoria. I aquí rau una de les grans diferències: l'independentisme és a Catalunya, inclusiu; mentre que l'unionisme és exclusiu.
Aparentment una contradicció. Una més que fa únic el nostre camí. Un camí que cada vegada som més els que el recorrem. Uns en defensa de la identitat catalana; altres per la llengua i la cultura; altres per l'economia; altres per dignitat, farts del menyspreu... però tots per la il·lusió de construir un estat nou i millor del que avui ens toca aguantar.

A la "V"hi havia mainada que no podran votar, adolescents que podran fer-ho per primer cop; jovent, jovenassos i avis. Vestits de groc o de vermell, passant calor i aguantant drets. Tots igual. Famosos i anònims; amics, coneguts i saludats...sense distincions. Només una: groc o vermell. Contents tots de ser una infinitèssima part d'un dels pixels que feien la foto indiscutible de la manifestació més gran de la Història d'Europa. Amb zero incidents i amb 1.800.000 somriures.

 

El món ens mira i ens admira: la capacitat de mobilització i organització, la disciplina disfressada de displicència, l'alegria, l'anar a favor nostre i en contra de ningú, la serenitat, la unitat....la Voluntat. Hem demostrat que tenim la mirada llarga i que, tot i que tenim un melic fantàstic, el nostre cor està acompassat amb el cervell.

 

Avui està encara més clar que tot plegat depèn només de nosaltres. No afluixem: ho tenim a tocar.