diumenge, 26 d’abril del 2015

El talp olotí. Informe sobre Sant Jordi

A la atención de Don Miguel Secretario General del Sindicato Mentes Sucias..
Hola Jefe!
Lus ils escric aquest informe després de la infernal Diada de Sant Jordi, vaya el que nosaltres en dèiem La Fiesta del Libro.
De veritat lus els li juro que si no fos per la flama patriòtica que omple el meu pit n’hi hauria per emigrar a Palencia, que és el lloc més allunyat d’aquí que em sé imaginar. Jo no sé qui és que li’s els explica a vostès que el xuflé aquest està desinflat però menteix més que Rodrigo Rato!
En fi, ja sé que als jerifaltes no els agrada que adorni els meus informes amb opinions personals. Vaig als fets.
Almenys aquesta vegada ens hem pogut llevar a una hora més o menys normal perquè en Nacho ens ha donat la consigna de normalitat tant pel comportament i sobretot amb el  vestir. Hem quedat a les 9 al Passeig, nom que m’encanta perquè això dels “paseos” em porta records enyorats de quan manaven els nostres i no estàvem tant per punyetes i papeletes, que ha arribat un punt que ja confonem les urnes amb les témpores i ja es pot aguantar més.
www.andreasoldati.it
A les 9 en punt, quan el sol despuntava rere el campanar de Sant Esteve i amb una lleugera brisa de marinada m’he vestit amb la meva roba de mudar que, si he de se franc (i com deia aquell.. a ser Franco no me gana nadie) potser m’anava una mica petita perquè des del casament del meu cosí de Pubilla Casas just després de la mort del Caudillo que no em mudava. I clar, s’ha ben encongit... però tot i que la camisa de xorreres groguejava una mica i no me podia cordar ben bé del tot, combinava perfectament amb els pantalons morats de pota d’elefant i bragueta vista, que només m’he pogut cordar fent sobreeixir la panxa per sobre la cintura; el toc final ha estat el corbatí de goma per donar just la imatge que buscàvem: una ima moderna, de confiança, propera que fes que els desgra..ciutadans honestos i ben de casa se’ns apropessin per ser il·lustrats per les nostres propostes. A la butxaca de darrera, però, la meva petaca de Soberano per ajudar-me a mantenir el rictus, vull dir el somriure, tot el dia.
Quan he arribat només hi havia en Roca, que anava remugant com sempre i mastegant un palillo, tot remugant entre dents algunes lindeses de les seves adreçades als enemics (independentistes, federalistes, el PP, els iaioflautes...) que muntaven altres parades. Només he pogut entendre paraules: afusellar-los a tots, cremar l’ajuntament...
La parada feia goig. Hem hagut de cedir i posar una senyera, petitona això si que jo anava plegant i doblegant fins que l’he convertit en una rojigualda. També he de dir que la nostra ensenya presidia la taula, amb aquella creu de Sant Jordi ondulant i convenientment inclinada per fer recordar una espàstica inspiradora per a tants de nosaltres.
Aprofito per queixar-me que no teníem llibres per vendre. En Nacho ha insistit que no era el dia adequat per vendre aquelles obres mestres d’en Vizcaíno-Casas que vaig trobar als Encants; ni tampoc per les biografies de José Antonio que ens varen quedar del 12-O a Barcelona. Res, només roses per regalar.
Al cap d’una estona han anat arribant els altres jubilats de la llista però poquets perquè com que la majoria són de fora han fet campana. I amb això m’han fet fora de la paradeta i m’han fet anar a voltar,  amb una galleda plena de roses, com si fos un pak...vull dir un que no és ben bé de casa i que per tant no pot anar primer. Buenu, vostès ja m’entenen el sentit de la paraula.
Jo prou que les oferia (especialment a les noies, encara que no fossin ben bé de casa) amb un somriure, bé amb aquella cara que se’m posa quan rosego el caliquenyo i començo a tenir els tremolors de quan fa estona que no tasto el Soberano. No sé si era pel perfum del caliquenyo o pel filet de bava que em queia barbeta avall però tothom semblava fer-me vores. Vaig canviar d’objectiu i em vaig adreçar a un grup de senyores jubilades que feien un bitter a Can Xena pensant que, almenys per l’edat serien mes properes al nostre missatge. Per fer-m el simpàtic els he ofert un glop de la petaca tot picant-los l’ullet i allisant-me el corbatí amb l’altra ma, fent-me l’interesssant. M’han demanat de qui era i quan els he dit el nom del nostre gloriós partit, m’han ben escridassat tot dient que elles eren de l’ANC i que sisplau anés passant. Maleïda mala sort meva! Quan et penses que trobes el teu públic, resultat que són iaies ninja!
He canviat de públic i una mica més enllà un grup de nois amb els braços tatuats i el cabell quasi rapat m’ha semblat que podrien ser receptius i m’hi li’ls he adreçat. Només de veure’m han fet un bot; potser perquè els he sortit per darrera tot cridant “Arriba España, Viva Sant Jordi!!”. Massa tard, he vist que els tatuatges eren estelades, frases de Companys i Macià, cavallers Sant Jordi, mapes dels Països Catalans i tota la parafernàlia independentista. He hagut de sortir per cames i refugiar-me darrera la nostra parada, protegit per la mirada furiosa i reptiliana d’en Roca i calmant-me amb un bon raig de Soberano gola avall.
Al cap d’una estona m’han fet inflar globus, una feina més tranquil·la que he fet a la perfecció, assegut a l’ombra i bufant a pulmó, recuperant-me de l’esforç de cada inflada amb un glopet de Soberano i una calada de caliquenyo. Al cap d’una estona, jo crec que per la calor i l’esforç de bufar, m’ha començat a venir una son dolça i he tancat els ulls, aprofitant que tots els meus companys han anat a donar i m’han deixat la missió de vigilar la parada. Juro que ha estat només un moment però m’ha despertat un seguit d’explosions i una escalfor sobtada seguida d’una forta pudor de socarrim i crits de  “Foooc!, foooc..als fatxes se’ls crema la parada!”. A veure, els rojos seran com seran, però amb quatre galletades ho han tingut tot apagat;  fins i tot un ha tingut la gentilesa de tirar-me una galletada a la cara perquè em sortia fum dels cabells. Cosa que li lo el agraeixo i li el perdono que sense voler se li escapés la galleda i tot, que ha impactat al mig del meu nas.
La parada ha quedat ben cremada, i que jo estigués mig estabornit no m’ha salvat de l’escridassada d’en Nacho que ha arribat corrent amb el seu “trote cochinero”  seguit d’en Roca i els seus renecs que em nego a reproduir aquí, i de la Rosa que venia al darrera esbufegant.
Després he sabut que les explosions han estat causades perquè el sol del migdia ha escalfat l’aire de dins els globus que estava saturat dels vapors de Soberano, que s’ha inflamat i provocat una reacció en cadena.
En fi, m’he retirat discretament i he decidit anar en missió en solitari a desmoralitzar els centenars de persones que passejaven i compraven llibres i roses, dues de les coses més inútils del món. Havia actualitzat el meu repertori de frases desmoralitzadores i els he anat deixant mica en mica. A l’associació de jubilats els he deixat anar la de grau 3 “ Potser serà el darrer Sant Jordi, segons com vagin les coses...cardem pie! (les llatinades sempre m’han agradat)”.  A l’associació protectora d’animals els he fet una dissertació sobre l’art del toreig, lligat amb el minotaure cretenc i he acabat dient “ penseu que la tortura també és cultura!”. Han quedat ben bocabadats i m’han obert pas fins les parades de roses i llibre on he començat el meu repertori de frases desmoralitzadores adreçades a les parelles que compraven flors: “si la independència dura tant com les roses...”; “llegir no és cosa d’homes com cal”; “ a cada independentista li arriba el seu Sant Martí...vull dir Sant Jordi”; “El llibre que tinc jo és en castellà; fa com més culte, no?”.
Però avui no era el meu dia, definitivament. Ni la frase més demolidora, la que havia de fer estralls no ha tingut efecte “Ja ho sabeu, oi, que avui es celebra la mort de Cervantes?”. Res.
Al final, tot baixant pel passeig he arribat a la plaça i allà feien un castell i mica en mica m’he trobat empès al mig de la pinya, amb el nas aixafat contra l’esquena d’una paio que devia fer 150 kg, i amb els sacsons d’una dona encastats a la meva costellada. Suposo que per efectes de la calor, de la pressió ofegadora dels sacsons, potser una mica també del Soberano i, sobretot perquè l’anxaneta ha caigut directament sobre el meu cap quan el castell ha fet llenya, he caigut rodó a terra. I quan m’he refet he anat xino-xano cap on hi havia les restes de la parada. Ja no hi havia ningú, només 4 parracs molls, restes dels nostres fulletons patriòtics i basses petites i pudentes d’aigua barrejada amb cendres.
He aprofitat la quietud i el simbolisme del moment per fer unes breus reflexions que sé que sabran apreciar i que els lils dono gratis:
-          Cultura i independentisme són la mateixa pota del gihadisme i s’han de combatre com sigui o no ens en sortirem. Com més llegeixen, més independentistes es tornen. I és que llegir gaire estova el cervell.
-          Caldria prohibir Sant Jordi o bé anar reconvertint-lo en una altra festa. Per exemple, que només es poguessin comprar llibres patriòtics i que en comptes de roses a les dones els regalessin un pot de Fairy o similar. Així aniríem recuperant els rols tradicionals.
Aquí finalitza l’informe de Sant Jordi. Ara vaig a preparar-me per la campanya electoral en la qual la meva intervenció serà definitiva per a l’esperada (per en Nacho) victòria.
Atentamente,
El topo olotense

 Ps: algú podia haver avisat que Sant Jordi era el dia dels enamorats pels catalans! Hauria comprat una rosa per l’Ermi!!

 

diumenge, 29 de març del 2015

Tres noms de dona.

Avui no revisaré el que escrigui, ho faré a raig. Fent cas només al cor, que és el que cal fer en els moments importants.
Fa molt pocs dies que la tragèdia ha caigut com un cop de mall damunt la nostra ciutat i sobre les nostres vides.
Tres dones molt joves ens han deixat. 
De cop.
No em vull imaginar res. Ni com va ser el comiat abans de sortir de casa, ni com és possible avui pensar que demà el sol sortirà més o menys a la mateixa hora; immutable. O que en països llunyans aquesta tragèdia no ha passat d'anècdota.
Només vull, perquè ho necessito, escriure.

Mireia: no et coneixia directament. Segur que algun cop ens vàrem saludar perquè anaves amb en Pere i la Mar. En canvi, la lliçó de vida i aprenentatge que en Pere ens està donant aquest dies a tots em té colpit. L'enteresa que té  i la certesa que demostra que la vida és molt més que l'existència individual de cadascun de nosaltres em té corprès i em fa pensar que devies ser una dona excepcional. Ho llegeixo al diari, a les xarxes, al whatsapp...m'ho diuen amics i coneguts. I veig la teva mirada a  les fotos.

Anna: Surri. Neboda del meu amic de sempre, en Virosta. De l'únic que mai he dubtat d'anomenar amic. Un nervi de dona. Intel·ligent, trempada, amb les idees clares i la vista posada molt enllà, en el futur. Una promesa pel país que se'n va en un moment molt complicat i difícil per la seva família. Recordo una conversa sobre un contracte de feina que no va ser possible, provant d'explicar-li que  segurament havia nascut 20 anys massa aviat i que tota la seva energia i vitalitat eren difícils d'encaixar en una empresa encarcarada.

Ari: la Guapi, que et deia la Judit  i tanta gent. Encara que fossis un àngel no calia que tornessis al cel tan aviat ni d'aquesta manera. Recordo quan tu, en David i jo muntàvem la paradeta per recollir vots anticipats per les consultes del 2009 i 2010. Com t'adreçaves a la gent per convèncer-los, sempre somrient i amable. O la teva fermesa en aquells sopars independentistes defensant davant de tots la necessitat que el català fos l'única llengua oficial de la Catalunya independent... No tindré més l'alegria de trobar-te pels carrers d'Olot amb en Lluis o l'Aitana però procuraré recordar-te sempre més amb aquell aire especial que teniu els àngels.

Mireia. Anna. Ari. 

diumenge, 15 de març del 2015

Mòbils a les aules.

Coincidint amb la celebració del Mobile Congress a Barcelona, va aparèixer un nou debat  a la premsa: cal seguir prohibint els mòbils a les aules o bé calia dirigir-ne l’ús cap a vessants més educatius?
El debat tampoc no es va allargar gaires dies, eclipsat per les compareixences de la família Pujol, però jo hi anava donant voltes. Al cap i a la fi tampoc no fa tants anys que es va voler implantar l’ús de portàtils als IES i es va generar  tota una polèmica: perquè tots havien de ser iguals? Perquè no podíem dur el mac de casa? Debat que en el fons amagava la reticència d’alguns (o molts) docents a abandonar la càtedra i a sotmetre’s al judici que la Viquipèdia pogués fer de les seves explicacions. O, més senzill encara, de la poca destresa en el maneig de les TIC.
En fi, la meva preocupació per si tots els alumnes d’ESO disposaven de smartphones va quedar esbandit a la primera pregunta. Segons un amic del ram de l’ensenyament: “tots en tenen. I segurament millors que el teu”.
Però  sempre hi ha d’haver alguna pega i aquets cop és l’ús responsable del mòbil a les aules. Els docents pateixen que els alumnes no whatsapegin o mirin vídeos en comptes de fer servir les app didàctiques que els indiqui el profe ,
En canvi, nosaltres ens distrèiem jugant a “barcos”, fent ocells de paper o avions que volaven rasos per l’aula; o també llençant boletes de paper amb el tub dels Bic Cristal com si fos un sarbatana; o els més animalots, trossos de paper doblat fent servir una goma de llançadora. I és que aleshores era difícil prohibir els bolígrafs i les gomes i els papers, sobretot perquè ja estava prohibit quasi tot.
Distraccions força més rupestres però que complien la mateixa finalitat: abstreure’s i distreure’s.
I és que  la capacitat dels alumnes per transgredir les normes és infinita. Recordo quan quasi cada tarda a  les classes de 7è d’EGB, el silenci avorrit es veia trencat pels “fffsssshhh” de les ampolles de Coca Cola i Fanta que s’obrien a les darreres files per acompanyar autèntics vermuts de patates, olives, musclos en escabetx i berberetxos ( tardaríem anys a aprendre que es deien escopinyes). Vermuts de mitja tarda que servien de berenar i d’escapament a unes classes infinitament avorrides de les quals fins i tot el professor feia anys que havia desertat.
Potser ens hauríem de preguntar perquè ens cal fugir mentalment de l’aula ja que no en podem fugir físicament.

diumenge, 1 de març del 2015

La Consti i el jutge Vidal

Portem tants anys sentint la lletania sobre la Constitució Espanyola i els seus poders gairebé divins que només de pensar que la Catalunya independent tindrà una Constitució pròpia, els independentistes sentíem una mena de pessigolleig maliciós a l’entrecuix nacional.
La constitució catalana, allò si que seria una constitució. Un model per tothom: progressista, moderna, radicalment democràtica, que garantiria els drets de tots a canvi de posar molts pocs dures, que contemplaria totes les possibilitats hagudes i per haver; una constitució humanista que posaria les llibertats i els drets de l’individu per sobre dels del poder estatal, que per molt català que sigui, segur que no ens podrem refiar.
La constitució catalana la tenim idealitzada; però com molts ideals, quan ens la comencem a mirar
ara.cat
de prop comencem a veure-hi algunes esquerdes. Tindrem exèrcit o alguna mena de forces armades? Quin serà el model energètic? I què dirà dels transgènics? Etc...cada col·lectu voldria, ben legítimament, veure-hi reflectits els seus interessos. Però si hi ha els contraris, sembla motiu suficient com per esquinçar les cartes i posar els morros de  “així jo no jugo”.  
Jo espero que la constitució serveixi per alguna cosa més que per tirar-nos-la pel cap o per adorar-la i consagrar-la segons com bufi el vent de la política. Ja ho anirem veient.
De moment, el jutge Vidal va tenir unes  bones tardes d’entreteniment fent-ne un esborrany a hores lliures i unes altres tantes tardes entretingudes parlant-ne arreu. Tant se’n va parlar i tan idealitzada la teníem que quan la vàrem poder llegir, a alguns el pessigolleig se’ns va transformar en una lleugera coïssor que es podria traduir en un “tampoc n’hi havia per tant”.
Ara això si, al pobre home li han caigut 3 anys de suspensió. Però clar, imagineu-vos que treballeu en una empresa (Espanya) i que quan sortiu de a feina i per vacances us n’aneu a treballar en una start-up (Estat català) que us fotrà el 20% dels ingressos. Trobaríeu forassenyat que us fessin fora?
Un altre senyal que Espanya ja ens veu fora.
Pel que fa a la constitució catalana, a mi m’agradava més la de Reagrupament del 2010. Però benvinguts tots els esborranys que serveixin pel que han de servir els esborranys: per tenir mig camí fet fins la versió definitiva.
 

diumenge, 15 de febrer del 2015

Carnestoltes polític

Carnestoltes.  Uns dies de suposada transgressió de les normes que ja fa anys que majoritàriament es centren en la gresca i disbauxa institucionalitzada, i la teòrica provocació s’allunya poc del que el comú dels ciutadans titllaríem de mal gust i mala educació. Assimilada, deglutida i fagocitada. Potser perquè actualment la transgressió no té data fixa i la norma conviu amb l’excepció.
La culminació del Carnestoltes és la disfressa.  Hi ha teories segons les quals qui es disfressa ho fa d’allò que més amaga. Potser si.
La política viu darrerament immersa en un Carnestoltes sense fi , de disfressa eterna.
Podemos-Podem es disfressa de panacea política quan en realitat només és un símptoma. L’expressió del malestar general per una manera malaltissa de fer política i d’exercir el poder; un
blocs.xtec.cat
15-M organitzat que en comptes de fer assemblees caòtiques a les places, fa mítings a Palaus de Congressos; que fa eleccions on s’escull els elitistes assenyalats pel dit del líder i no als ingenus carregats de bona fe que volien canviar el món. El lerrouxisme populista, el grillisme espanyol es disfressa d’alternativa al poder tradicional, com una criatura es pot disfressar d’Spiderman i pensar per un moment que es pot enfilar pels gratacels, sense donar cap explicació pels superpoders adquirits amb la disfressa, ni cap compromís ni responsabilitat si l’invent no funciona.
Unió segueix disfressada de pubilla catalana, assenyada fins el final, Coral·lí eterna. Pensant que amb aquesta disfressa podrà ajornar que passi l’inevitable: que els calgui triar entre la fidelitat a un Duran i Lleida amortitzat i cada dia amb menys credibilitat, o a un soci de federació i a un President que lídera el camí cap a la independència.  Una disfressa esfilagarsada i arnada per massa xotis ballats castissament (que no castament) arrambats a les tavernes madrilenyes.
CDC s’ha disfressat els darrers dies d’Amélie, amb un somriure innocent, i ulls enormes i trapelles. Com a la pel·lícula, ha fet petits retocs a la realitat per ajustar-la poc a poc als seus objectius. Fent veure que tot plegat ha estat un malentès, ha provocat una crisi amb Unió per un fet que hauria de ser ben normal o almenys no n’hi hauria d’haver per tant: una simple votació diferenciada al Congreso de los Diputados. Amb aquesta brometa, Unió ha vist que anar de Coral·lí virginal no du enlloc i tem que la disfressin d’apèndix, sabedora del que els passa sovint als apèndix: quan molesten s’extirpen.
ERC segueix amb la disfressa que porta des de les eleccions del 2012 de “Única Garantia al 100 %” que serveix per anar donant a entendre un bon independentista no es pot refiar de la resta d’opcions  perquè el que no té un ai té un carai.  I mentre amb una mà aixeca la promesa republicana (com si hi hagués independentistes monàrquics) amb la l’altra escampa una miqueta de zitzània per amanir el procés.
I el PSC, PP i Ciudadanos es disfressen d’aquells jubilats que sortien als Muppets, asseguts en un banc i aguantant un gaiato anaven rondinant i rondinant, sense fer ni deixar fer, sobrepassats pel temps i les circumstàncies. Esperant sempre un miracles que els rejoveneixi i els tregui el vertigen de comprovar que encara que ells estiguin enrocadament immòbils, el món no s’atura.
Tot plegat un bon ball de Carnestoltes que sembla que pot durar una colla de dies, amb l’in crescendo de les municipals i l’allegro barbaro del 27 de setembre. Esperem que aleshores les disfresses es llueixin només quan toca.

 

diumenge, 25 de gener del 2015

Reforma horària

Aquesta setmana, i per dos motius ben diferents, he acabat parlant, escoltant i rumiant sobre els horaris, els espai temporals que dediquem a diverses activitats.
És una qüestió que de forma constant, impregna la meva vida des de fa molts anys: com poder fer el màxim de coses en les hores que tenim; com poder treure el màxim de rendiment al temps. A vegades m’imagino com un d’aquells terribles “enginyers de mètodes i temps” dels anys vuitantes que voltaven per les empreses amb un quadern de paper mil·imetrat i un cronòmetre mesurant els segons que els treballadors necessitaven per fer qualsevol operació, esmicolant cada fase en una seqüència de moviments  dels quals calia mesurar el temps necessari per executar-los per després dissenyar una manera més eficient de fer-los.
Ara mateix, mentre escric això a les 11 de la nit, no puc deixar de pensar que hauria d’estar dormint perquè demà m’hauré de llevar a les 5 del matí i això vol dir que dormiré menys de 6 hores, dues menys del que normalment es considera necessari per tenir un bon repòs.
Segurament, mentre jo pateixo per això, hi ha milers de catalans o fins i tot algun milió, que estan mirant la televisió o adormint-se al sofà fent veure que miren la televisió o potser navegant per les xarxes socials...
D’això anava la xerrada que Salvador Cardús va fer divendres passat a Olot per parlar de la iniciativa sobre la reforma horària (http://www.reformahoraria.cat/). Els mals hàbits horaris dels catalans que, dormint poc, acaba redundant en una productivitat laboral o acadèmica molt inferior al nostre teòric potencial.
Cardús ens va fer veure que els catalans som una (una altra) anomalia europea pel que fa als horaris
reformahoraria.cat
i que el recurs a la mediterraneïtat torna a ser una excusa de mal pagador perquè mentre que aquí dinem entre dues i tres del migdia i sopem entre les 9 i les 10 del vespre, just després dels Pirineus, fan els àpats just dues hores abans. I tant Mediterrània és la costa Brava com la Provença.
Ens parlava de com d’estrany és que el prime time televisiu sigui passat les 9 del vespre, que les pel·lícules comencin a quarts d’onze, etc.. i que això acabi tenint com a conseqüència un descans escàs que porta a un rendiment pobre; i ens posava l’exemple que avui a moltes escoles, les assignatures “difícils” es deixen per després de l’esbarjo, quan els alumnes ja s’hauran despertat i, sobretot, hauran menjat perquè a casa no han tingut temps d’esmorzar.
Resumidament, el projecte de reforma horària proposa (molt resumidament) reorganitzar els horaris de la societat catalana per redistribuir el temps a partir del 15 de setembre del 2016. Aquell dia, els funcionaris plegaran a la 1 del migdia (suposo que començaran més aviat i que faran menys vacances); la mainada dinarà a l’escola a les 12 i tornarà a classe a la 1 i fins 2/4 de quatre; els telenotícies vespre començaran a quarts de vuit del vespre; i les empreses i sindicats s’hauran posat d’acord per parar l’activitat nomes 1 hora al migdia i per plegar a les 5 de la tarda. Els beneficis esperats d’aquest canvi prometen ser espectaculars en termes de rendiment i també, de felicitat personal per tenir més temps per al lleure, descans i conciliació de la vida familiar i professional.
Mentre escoltava en Cardús com desgranava arguments i anècdotes (i aprofitava per defensar la independència de Catalunya) em venia al cap la discussió que esmentava al principi d’aquest post a ran del Pla d’usos dels espais públics del Firal que espero que aprovem en el Ple aquest dijous 29 de gener. La petita polèmica sobre els horaris de finalització era només una part de l’iceberg dels horaris de l’oci nocturn. Anys després d’haver escrit sobre el tema (http://el-led-vermell.blogspot.com/2010/10/oci-nocturn.html) em continua sorprenent la necessitat d’invertir l’horari, i els bioritmes, per divertir-se. Es pretén que sembli normal que l’oci ultrapassi el “nocturn” per convertir-se en “matinal”, que l’esmorzar sigui el pas previ al dormir i que el primer àpat del diumenge sigui, amb sort, el dinar. Una canelons o una vedella amb bolets, acaben per ser un magnífic esmorzar de diumenge per molts joves que de dilluns a divendres tenen massa son per menjar quan es lleven.
Potser caldria afegir a la iniciativa de la reforma horària, un canvi també en el model d’oci nocturn amb hores d’inici i de finalització avançades com a mínim un parell d’hores. I que ens ajudés a tots a pensar que és menys important l’hora que t’has de llevar que no pas l’hora que has d’anar a dormir per poder-te llevar lliure de la sensació de derrota.
Disculpeu però se’m fa tard per anar a dormir. Si aquesta entrada no us ha agradat gaire, atribuïu-ho a la son que fa que els ulls se’m tanquin i les idees se’m confonguin.

diumenge, 18 de gener del 2015

Lluita de marrans

Aquest dimecres passat el President Mas va anunciar que el 27 de setembre hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya. Després d’un trist i lamentable, però afortunadament prou curt, període de guerra freda entre CDC i ERC pel com i el quan.
Una guerra que deixava bocabadats i amb l’ai al cor a milers de catalans que ja assajaven els “ai, ai, ai”,  els “ja es veia a venir” i el famós “amb mi que no hi comptin mai més!” que sempre sol anar acompanyat de gestos d’indignació i d’un gotet de ratafia pel disgust.
Entremig, l’ANC i Òmnium tibaven per assolir un acord ràpid que portés a unes eleccions amb la mateixa celeritat per aprofitar l’embranzida del 9N; els lerrouxistes de Podemos, com el borró que sempre apareix per més que escombris, agafaven com a propi el mantra unionista sobre el que realment importa a la gent, que mai de la vida no serà la independència, i començaven a escampar frases buides sobre la “casta”  amb una arrogància impròpia de qui diu treballar de dalt a baix.
Els altres unionistes més clàssics, PSOE, PP, C’s, es fregaven les mans veient la lluita de marrans en la qual no semblava que hi hagués d’haver cap guanyador.
I, finalment, va haver-hi anunci d’acord.
Personalment, vaig quedar lluny de l’eufòria. Lluny fins i tot de l’alleujament. El 27 de setembre em sembla excessivament lluny i em queda la sensació que aquests darrers mesos ha imperat una certa inoperància de cara a assolir l’objectiu que CDC i ERC diuen voler assolir.
Toca ser optimista i ho provo amb èxit relatiu. En 8 mesos tindrem temps de convèncer indecisos  que donin la majoria definitiva; al maig consolidarem majories independentistes als ajuntaments de Catalunya i bandejarem federalistes i unionistes dels governs municipals; CDC es refundarà i deixarà anar el llast que resta vots; Podemos s’ennuegarà amb la demagògia de baix a dalt; el PSC s’autodissoldrà; l’Alicia finalment complirà alguna cosa de les que promet i s’exiliarà a algun lloc exòtic com ara Palencia i no tothom que diu que votarà la CUP ho acabarà fent.
Dic que ho provo amb poc èxit perquè ERC ha estat molts mesos alimentant la desconfiança cap el President Mas avisant que s’arronsarà, tot i que em pregunto perquè hem de confiar més en un Junqueras que juga a veure-les venir, sense arriscar res que en el President que sens dubte està liderant el procés; perquè al cap i a la fi, el pacte diu poca cosa i al cap de 24 hores ja tornaven a aparèixer discussions sobre si DUI o referèndum; perquè el pacte s’hauria  d’estendre als municipis però el candidat d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona ja ha expressat el seu “no fotem..no em foteu!”.
Però dono per bona la sensació de fer un pas endavant i dos enrere, sempre i quan aquests passos enrere siguin per agafar embranzida.
I em fa ser optimista sentir Rajoy dient avui que les eleccions plebiscitàries no existeixen i en Sánchez dient que Mas i Junqueras menteixen. L’enemic persisteix en la negació del conflicte i això és un avantatge que tenim i que ens cal aprofitar.
Ens en sortirem. Malgrat les adversitats i malgrat nosaltres mateixos.
Goodbye Spain