Consultes Litoral...ai, de la diagonal"

Fa uns anys a la tele feien un anunci de menjar precuinat de la marca litoral que acabava dient (tradueixo): “fer-se el català no és fàcil, fer una escudella, si”.

Aquest coi d’anunci m’ha vingut al cap a ran de la consulta de l’ajuntament de Barcelona sobre la Diagonal. I és que és difícil tenir un exemple més clar de la baixa qualitat democràtica del nostre país i de la barroeria que impera quan es tracta de gestionar el diner públic.

A un servidor i una colla més, ens han dit que érem una colla d’arreplegats per organitzar consultes/referèndums a tots els pobles de La Garrotxa en 3 tandes, que érem uns aficionats. Ens varen dir que el nostre sistema oferia dubtes. Se’ns en varen riure de la participació. Ens varen menystenir. Bé, ja ho tenim tot paït (almenys jo).

Ara bé...deixeu-m’ho dir. El pressupost per la consulta de la Diagonal ha estat de 3 milions d’euros, s’ha contractat un munt de persones, s’han comprat ordinadors, s’ha fet propaganda massiva a diaris, teles, etc...

A Olot, el pressupost no va arribar a 11.000 euros, no es va contractar a ningú, els ordinadors eren cedits, la propaganda va ser mínima o la que ens vàrem poder permetre.

A la consulta de la Diagonal, no hi ha hagut garanties i s’ha estat a un pas de la tupinada perquè només calia tenir un DNI corresponent a una persona censada a Barcelona però no s’acreditava la identitat (una cosa tan senzilla com comparar la foto del document amb el rostre de la persona que l’exhibeix); perquè es va amagar la possibilitat “C”; perquè s’ha denunciat que “allò votava sol”...

Nosaltres, a La Garrotxa, ens vàrem haver de sentir que no érem neutrals tot i que en tots i cadascun dels actes vàrem parlar només de votar, vàrem vetllar perquè tothom disposés de paperetes de les diferents opcions...

A Barcelona ha votat un 12,17% del cens. A Olot un 26,5%.

A nosaltres ens varen dir fracassats...

I tot i així...les persones que han votat a Barcelona han donat una lliçó magistral a aquella colla de panxacontents que esperaven que podrien manipular els ciutadans. Una lliçó de seny davant la qual em trec el barret. Els barcelonins no han acceptat un nou projecte faraònic que no aportava res.

Però...no entenc perquè això es considera un fracàs. Bé, si l’Ajuntament s’hagués mantingut neutral (com ho vàrem fer nosaltres), si no haguessin fet trampes ni trampetes (com no vàrem fer-ne nosaltres), si la feina s’hagués fet amb personal de l’ajuntament i contenint la despesa (com vàrem treure nosaltres hores de família i repòs; i amb els pocs diners que teníem) ningú no hauria de pensar que ha estat un fracàs perquè al cap i a la fi els ciutadans han decidit.

Però com deia el gran savi” si no estàs preparat per la resposta...no facis la pregunta!”.

Consulta Diagonal: “Fer una consulta és fàcil; fer-la amb garanties no tant”

Crispeta ve de crispar?

Avui he anat al cinema i just després dels trailers de les pel·lícules que estaran “próximamente en esta pantalla” ens han passat un anunci del gremi d’exhibidors de cinema segons el qual “si la llei de cinema queda tal i com està és molt possible que algunes de les pel·lícules anterios no les pugueu veure”. Això acompanyat de les imatges d’un cinema buit, on ningú compra crispetes , els llums es van apagant i finalment es tanquen les portes”.
I a mesura que això passava m’anava pujant una ràbia una mica massa intensa per poder gaudir de la pel·lícula que anava a veure que, per cert, com absolutament totes les que s’exhibien avui a Cines Olot era en castellà.
Quina mena d’impudícia és aquesta que exhibeixen els senyors exhibidors, aquests empresariets diminuts, estrets de ment que són capaços d’argumentar en públic sense que els caigui la cara de vergonya que el fet que el 50% de les pel·lícules siguin en català els durà a la ruïna? És que els clients de les sales de cinema no entenen el català?
Al web que han creat per a la ocasió (http://www.pelfuturdelcinema.com/ca) tenen la barra de dir que no estan contra la llei sinó en contra que aquesta obligui a quotes i prevegi sancions. És a dir, que puguin continuar fent com fins ara: un 2% de pel·lícules en català, amb un nombre insuficient de còpies i que ningú els pugui dir que “com que no feu bondat us toca pagar”. Un autèntic exercici de barra.
Per aquests paios, això tan marcià de que el català sigui absent del cinema deu ser una mostra de llibertat tal com per Franco els referèndums que va muntar eren un exemple de democràcia orgànica. Deu ser normalíssim que pugui llegir “Alícia al país de les meravelles” en català però que m’hagi hagut d’empassar l’Alicia de Tim Burton en castellà; com deu ser normalíssim que els nens petits vagin a veure les pel·lícules de Disney i no les puguin entendre perquè parlen en una llengua diferent de la de casa i que els pares els hagin d’anar xiuxiuejant el que passa. Nens que, ells si, que han fet comprar crispetes als seus pares. Crispetes que és on diuen aquests barruts que és amb el que es fan diners.
Deu ser també normal que es puguin fer declaracions contra la normalització del català sense que passi res. Si està prohibit fer apologia del terrorisme també ho hauria d’estar de fer campanyes contra la supervivència de la nostra llengua.
I mira, sense menjar crispetes, he sortit del cinema ben crispat.

La sortida de la rotonda.

Avui les coses de la feina m’han dut a Les Franqueses del Vallès on, per difícil que sembli, m’he trobat amb una empresa retolada 100% en català, amb procediments escrits al 100% en català fins que..varen rebre un requeriment oficial on se’ls instava a mantenir les relacions amb l’administració estatal en castellà.
El camí des de la sortida de l’autopista, voltant Cardedeu, fins arribar al polígon ha estat un regal: camps de blat verd, ventijol, llum polaritzada per les ulleres de sol...una carretera estreta amb revolts suaus i pujades que ens oferien un tast de perquè “com el Vallès no hi ha res”.
Arribem a una rotonda i al començar a girar se m’apareix una metàfora de l’Estatut de Catalunya: la primera sortida de la dreta té només 5 metres de tram i acaba en un extens i fabulós camp de blat. El camí cap a l’estatut té un trajecte brevíssim i el seu final és un camp de blat on qui hi vulgui transitar acabarà clavat sense poder anar cap endavant ni cap endarrere.
Què fan ara aquests xitxarel·los esperant que els espanyols es decideixin a fer res al TC perquè emetin una sentència que fa 3 anys i escaig que remenen? El que ens cal és un bulldozer que aplani el camí o bé deixar aquell camp de blat (ple de bones intencions, estèticament impecable) i buscar una altra sortida. La solució en sis síl·labes: in-de-pen-dèn-ci-a.
Goodbye Spain.

25A.

Bé. O com deia el gran poeta “bueeeeenu”. Ja hem arribat i passat del 25A. Encara estic massa xarbotat per saber-ho valorar en la justa mesura. Més enllà de fer les valoracions quantitatives de si un 26,48% de participació a Olot té més o menys mèrit que el 21,4% de Girona o el 14,5% de Figueres; més ençà de saber valorar si els joves de 16 i 17 anys van a votar o no o si els nouvinguts s’han realment assabentat de què va tot plegat; deixant de banda que avui és un dels pocs dilluns que he sopat a casa sense engolir el menjar perquè tenia reunió; ometent que a tots ens ha passat pel cap que moltes coses ara les faríem diferent, altres no les faríem i que en la gran majoria de coses que hem fet no hi podríem posar més el coll del que ho hem fet; passant del fet que el cansament ens ha passat factura més d’un cop ... ha valgut la pena, tot plegat. Molt i molt la pena. Molt. Ho dic un altre cop? Som-hi: ha valgut molt la pena.
Passo dels números perquè ja hi haurà qui els faci per mi: les comparacions amb les participacions dels referèndums sobre l’Estatut o la Constitució Europea comencen a fer aquella flaire de l’argument rebregat per mans suades. Però qui els faci, que els faci bé i que els valori sense menystenir-los.
Què voleu que us digui? Per mi, té més importància veure aquell avi de 95 anys, amb el DNI blau d’abans, sense lletra (que a Olot sí que servia perquè no introduíem la lletra final) votant a primera hora a l’IES Montsacopa. O el xinès que el dissabte al migdia anava a casa a buscar el NIE per poder votar anticipadament però que abans ens va fer de traductor per explicar a altres xinesos de què anava tot plegat. Tot això em fa sentir satisfet d’haver pres part en una cosa important que ha conformat un dels dies més emocionants de la meva vida. Fins ara, almenys.
El temps, que passa ràpid, ens donarà idea de la dimensió real del procés: de si queda en una anècdota perquè a l’hora de la veritat els ciutadans voten els tebis o si s’ha tractat d’un primer pas, ferm i decidit cap a la llibertat.
Catalunya està madurant com a societat democràtica i, mica en mica, els catalans s’adonen que no cal tenir por per votar sobre la independència de Catalunya; Espanya comença a deixar de fer por i el més important és que després de la independència no hi ha el buit, ni l’aïllament: hi ha el futur.
Goodbye Spain.

El "NO" daurat

Es retreu a les consultes sobiranistes que només s’adrecen al target independentista i que obvia als unionistes. Es posa com a exemple que són només els independentistes els que fan campanya electoral mentre que els partits contraris a la independència no es manifesten.
De totes maneres, això no és una constant arreu del territori perquè com a la Gàl·lia d’Astèrix, en un petit llogarret de La Garrotxa els partidaris del “NO” han actuat de forma ben activa. A Sant Feliu de Pallerols, els unionistes (concedeixo el plural malgrat que tothom sospita que es tracta d’una acció individual) han fet la seva campanya a base de retolar un esplèndid “NO” amb un bonic esprai daurat els cartells que estaven al seu abast. Llàstima que no hagin optat per fer els seus propis cartells, que trobo que hauria estat una manera més elegant de fer propaganda. Sobretot perquè, de forma indiscriminada, han retolat tant els cartells que demanen la participació com els que demanaven el vot pel “SI”. Així, no queda clar si la seva negativa fa referència al fet de fer la consulta o si es tractava de promoció del vot negatiu. Vaja que no sabem si són demòcrates o no. Bé...no ho sabem?

Quina enveja...

Només una setmana i 5 pobles més de La Garrotxa podran votar en les consultes sobre la independència de Catalunya. Quina enveja..jo encara hauré d’esperar al 25 d’abril per poder-hi dir la meva. Tinc ganes de poder cridar “SI” sense haver de pensar si estic traint la neutralitat que com a membre de LGD m’obligo a mantenir.
I es que és complicat tot això...però cal reconèixer que és vital per poder mantenir el rigor de tot el procés. Però costa de dir a lles persones que de bona gent em demanen que fem excepcions “per no perdre un vot” d’algú que viu a l’estranger i que no podrà votar. Sap greu haver-ho de dir, sobretot quan veus les cares de decepció de qui fa la proposta perquè sent, tant com jo, que això és una ocasió única. Per fi, una votació que fa il·lusió als votants! Ja els agradaria als partits polítics que això passés més sovint. Bé, a tots ens agradaria però la realitat és la que és i només si els partits es mantenen discretament al marge, la ciutadania anirà a votar; cal evitar tots els intents de manipulació siguin de qui siguin i vinguin d’on vinguin. Perquè les consultes populars tenen veu i força pròpia, una força que caldria que els catalans provéssim més sovint: la força de la unitat per assolir un objectiu.
Quina enveja em fan els vilatans de Sales de Llierca, Sant Feliu de Pallerols, Sant Joan les Fonts, Vall d’En Bas i Vall de Bianya...
Ei...però espereu el 25 d’abril!! Me’n refaré amb escreix!!

Dijous llarder

Quan a Olot no es celebrava el Carnaval ni el Carnestoltes al carrer i en canvi si que es celebrava la Quaresma i fèiem magre els divendres, el Dijous Llarder era a casa meva un dia absolutament gloriós.
Jo no sabia pas mai quan s’esqueia, però de cop i volta els pares avisaven: dijous vinent és el dijous llarder. Per mi hi havia dos preparatius bàsics: el primer comprovar l’estat de la pilota de futbol i de forma més o menys encoberta insinuar que era el dia ideal per estrenar-ne una de nova; el segon era dur una nota pel mestre on, en un castellà peculiar, els meus pares notificaven que calia que plegués ben aviat al migdia i que a la tarda no aniria a classe perquè celebràvem el “jueves lardero”. No hi va haver mai cap impediment per la segona comesa i jo diria que tampoc per la primera.
Sortia d’escola disparat i quan ens aplegàvem a casa fèiem via cap al prat on els grana havien decidit que faríem la costellada aquell any. L’encàrrec imprescindible per aquell dia, però no per les altres costellades que fèiem durant l’any, és que hi hagués un prat prou gran i sense baixada per poder jugar a futbol.
No descobriré pas ara que jo, jugant a futbol, he estat sempre del piló i de la part de sota. Però allà en un prat i jugant amb el meu pare, les meves germanes i les cosines no era tan dolent com al pati del Malagrida.
Aviat, la flaire de les costelles i les llonganissetes a la brasa ens feien abandonar les corregudes amunt i avall. I començàvem un dinar que avui recordo pantagruèlic i presidit per la competició dels grans per veure qui havia menjat més costelles, que es solia acabar quan el pare deia “no les he pas comptat, però almenys 12 ó 13” afirmació ben ambigua però que ningú no qüestionava.
Havent dinat, altre cop jugàvem a pilota amb algunes desercions provocades per la fartanega de carn i de vi, fins que era hora de tornar cap a casa enmig de rialles i amb aquella estranya i benaurada sensació d’haver festa grossa un dia que per la majoria de gent no era gens especial.