Montilla, Ballarín i els rodolins: un divertimento.

Pels volts de Nadal d’ara deurà fer trenta anys, un grup de companys del grup d’esplai dels Caputxins d’Olot, vàrem anar al Santuari de Queralt a passar un parell o tres de dies. Recordo un llarg viatge amb la Teisa fins a Vic i després una llarguíssima espera fins poder agafr un altre autocar que ens portés a Berga. Nevava lleugerament i recordo l’ànsia d’haver de pujar fins a Queralt pel dret, per un camí que imaginava duríssim i que comptat i debatut no ho va pas ser tant. Tinc el record vivíssim de treure el cap a la plaça del Santuari i ser rebut per en Martirià i per un capellà bonhomiós de la importància del qual jo no en sabia res i que, com heu endevinat, era Mossèn Ballarín el qual ens va acollir i recordo que ens va recitar un vers que, segons ens va dir, se li havia acudit aquell matí. Deia així:

                            “Uf,
                            quin buf
                            de tuf
                            de lluf..a.”

Bé, no sé si mai aquest verset sortirà publicat en cap recull poètic de Mossèn Ballarín però us ben asseguro que és seu. Aquesta mena de rodolí escurçat que algun nom deu tenir, em va venir al cap sentint la frase que el president Montilla ha deixat anar aquesta setmana: “la independència és decadència”. El cervell, em va fer un clic i em varen aparèixer successivament Mossèn Ballarín, Gonzalo de Berceo amb els Quaderna Via i un munt de versos monorrimes tan populars en casaments, comiats d’empresa, etc.

I volia dir-hi la meva:

 “Qui ocupa la Presidència,
lluny de ser una eminència,
mancat de llums i clarividència,
té la poca decència,
quasi ratllant la demència,
de titllar de decadència

el procés d’independència.

Quina paciència!

Excel•lència,

disculpeu la verbal violència

però  trobo una indecència

aquesta condescendència.

No viviu pas a València
i sabeu per experiència
com n’és de greu la carència
que limita nostra existència
com a simple conseqüència
de l’espanyola dependència.

No hi veieu cap diferència?

Com en una seqüència,
tots tenim alguna vivència
o en podem donar referència,
fins i tot amb massa freqüència
de la constant incongruència
que anomeneu convivència:
plorant per la transferència,
de qualsevol competència,
o manifestant-nos per la sentència
del tribunal de la incompetència.

I tanco aquesta ponència,
tant de bo us fos influència,
i en féssiu ciència
per desitjar l’assistència
amb plena eficiència
al tràmit d’audiència
de la proclamació de la Independència.

(Notes al peu:
1. podeu fer aportacions si voleu; si el fem prou llarg, el podem enviar al José Montilla el dia del seu aniversari, gravat en una totxana.
2. El de la foto no sóc jo a Queralt però deu ser sontemporània.)

FdT 2010.

Gràcies a Déu, les Festes del Tura s’han acabat. Cada any, se’m fa més clar el sentit d’aquells versets que diuen “Nostra Dona del Tura, empareu els olotins”.

Aquest any, entre les remullades del pregó i del castell de focs en un cap-i-cua de pluja, les empentes per moure’s pel carrer Major i el Firal transformats el cap de setmana en un immens donner-kebab humà de tanta gent com hi havia; els entrepans de les barraques (els servits i els menjats); el dormir poc i a deshora, amb tandes per anar a fer de taxista; el dia de la Festa Major amb canelons per dinar i paella per sopar; els eslàloms pel Carrer Major per evitar les colles de protoalcohòlics de 14 a 25 anys, ha estat un èxit arribar al final amb dignitat.

I això que aquest any, no he anat a veure ballar els gegants (ai, que dir això és imperdonable) i m’he estalviar de ser premsat per palpissos, malucs i altre protuberàncies de senyores d’edat venerable, protegides per faixes amb barnilles i “cruzados mágicos” que amb l’excusa de deixar passar el net et van desplaçant endarrere fins que quan te n’adones has passat d’una magnífica segona fila amb visibilitat total a quasi darrera de tot, on només hi ha un primer pla de clatells. Un autèntic esport de risc i exercici de paciència.

De totes maneres, i malgrat el que es pugui pensar llegint els paràgrafs anteriors (un no pot deixar el punt de vista iconoclasta-sorneguer així com així) deunidó si n’han estat de bé aquestes festes. Genial Quimi Portet (malgrat l’espectacle va ser molt més curt que unes setmanes abans a L’Escala) i brutal en Jordi Busquets, el guitarra que l’acompanya; sorprenent la Jessica Mellado; bé Els Amics de les Arts (els he d’escoltar més per no comparar-los amb els Manel). I llàstima d’haver fet tard pels Tokyo Ska Paradise Orchestra, que el torn de barraca no ens va deixar anar a veure els Mishima i un oblit, en Cesk Freixas. I acaben sent uns dies amb la gràcia afegida de trobar al carrer, vells amics i coneguts o saludats que feia temps que no vèiem; uns dies que una estranya i sorprenent amabilitat domina per sobre l’estrèpit dels altaveus i els crits dels més esverats, que fa que fins i tot la majoria dels que en porten més al cap que als peus en demanin “una altra” al bar sense oblidar-se mai del sisplau i del gràcies.

Les males llengües diuen que el PSC s’ha volgut acomiadar del govern de la ciutat amb unes Festes que valguessin la pena i, malgrat la rebaixa del 10% del pressupost, sembla que ho han aconseguit. Una altra cosa és que també hi ha qui pensa que en temps de crisi i contenció com els d’avui, i malgrat els grups musicals també han ajustat preus, potser calia més austeritat.

I, com cada any, les preguntes a l’aire de si és normal la profusió de camel bags entre els menors d’edat, el perquè de la preferència per pixar a terra abans que els urinaris (de fet, un cop entres en un urinari d’aquests ho entens, si més no una mica) o si cal que la gresca acabi tan tard cada dia .

I, com cada any, la sensació de ser un pèl massa gran per aquestes festes i l’enveja de no tenir 25 anys.

Banyadors, calçotets i burkinis.

Sembla ser que en alguns càmpings de França han prohibit de banyar-se a la piscina amb banyador masculí llarg. A primer cop d’ull podria sembla contradictori però sembla ser que l’objectiu de la mesura és evitar aquesta ridícula moda de deixar-se els calçotets posats sota el banyador i enriquir el brou de la piscina amb la microflora dels engonals suats d’una munió d’adolescents hormonant a dojo i d’algun galifardeu més granadet que els imita.


Anem a pams. Jo encara recordo la sorpresa que vàrem tenir quan érem petits i va aparèixer de sobte, a la piscina del CNO, un rètol que comminava a dutxar-se abans d’entrar a la piscina. En aquell temps en que la majoria de persones ens banyàvem un cop a la setmana, el fet d’haver-se de dutxar abans de capbussar-se semblava una redundància i una exageració. Ara bé, deixant això de banda, tothom tenia clar que la roba d’anar pel carrer era diferent de la de banyar-se (ai, aquells temps que el diumenge ens mudàvem...) i per això del banyador sempre n’havíem dit el “traje de bany”. Avui, sembla normal anar pel carrer amb banyador i banyar-se amb els calçotets posats. Deu ser la mandra de canviar-se perquè el que és segur és que no ha de ser gens còmode l’assecat en dos temps de la zona escrotal amb l’afegitó de l’esgorramenta conseqüent.

I clar que es podria objectar el mateix per aquells individus que volten tot el dia amb banyador (supermercat, bar, restaurant..) i després es banyen a la piscina. Per exemple, divendres passat passejant per Begur, tot pujant a l’ermita de Sant Ramon vaig passar per davant d’una d’aquelles cases ,que sense ser indianes en deuen ser contemporànies, que tenen la porta del carrer que dóna directament al menjador. La porta estava oberta i oferia als vianants la plàcida visió del senyor de la casa, ben peludet ell, escarxofat al sofà tot mirant la tele i abillat només amb un slip de color vermell que segurament li deuria servir de pijama fins que l’endemà un bon bany al mar o a la piscina servís per netejar-lo a ell i a l’slip de passada.

I acabo amb la sorpresa d’haver vist un burquini a la platja de Montgó. Una família Ulisses sense gos i, goso suposar amb por de ser titllat de vés-a-saber-què, musulmana arriba a la platja. El pare amb banyador llarg i camiseta (deuria dur calçotets a sota, segur), les nenes amb camiseta i pantalonets; l’àvia amb faldilla fins als peus, camisa fins els genolls i niqab (o nihab) i la mare embolicada amb una tovallola fins els peus i els cabells tapats amb una mena de barret que, de lluny, semblava de neoprè ( i que espero que no ho fos, pobra). Arribats a la platja i clavat el parasol en terra infidel, la mare va deixar al descobert un autèntic burquini com no em pensava veure mai si no anava a estiuejar al golf pèrsic, el banyador que permet a les dones musulmanes de banyar-se sense...sense...pecar? [prego perdó a qui es pugui sentir ofès però coi..]. La imatge de la mare i l’àvia banyant-se completament vestides, l’una amb el burquini i l’altra tal com va arribar (faldilla fins als peus, camisa fins els genolls i niqab o nihab) només podia competir en surrealisme amb el que devia pensar el senyor pare escarxofat a la sorra, ben fresc, i contemplant aquell bé de Deu de cossos infidels. I ben destapats.

I és que, entre una cosa i l’altra, n’hi ha per llogar-hi cadires. Vull dir tumbones, parasols, patinets, caiacs...

Les vacances a Can Taps.

No és que hagi passat les vacances en una casa rural que tingui aquest nom, aquesta és la manera que la meva mare diria que les vacances s’acaben. Unes horetes i les 3 setmanetes a Montgó s’hauran exhaurit.

Sentia “el dinar dels muts” a l’ipod i m’ha semblat un bon reflex de la sensació que tinc de com han estat les vacances d’aquest any: ni he tocat la guitarra cap dia, ni he llegit gaire tot i que he llegit una de les novel•les que m’han agradat més dels darrers anys (Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès Jordà), ni he anat gaire amb bibicleta (tot i que hi he anat quasi cada dia, i m’he carregat una roda), ni gaires dies a la platja a la tarda que és quan va bé per fer la migdiada; ni, mira, gaires migdiades a la platja; ni gaires gintonics (al vespre (potser perquè algun vespre he pres caipirinhes); ni havaneres, perquè va ploure; ni gaires caminades a la tarda, ni gaires sardanes al vespre. Vaja que ni gaire massa ni gaire poc. Però deu ser aquella sensació que es té quan les vacances s’acaben i tots aquells projectes que tenia quan varen començar han quedat en això, en projectes ajornats per l’objectiu principal: reposar.

I tot i així. Deunidó si he llegit:

- Kafka a la platja, d’Haruki Murakami; una novel•la de realisme màgic que combina onirisme i viatge iniciàtic amb meravellosos personatges: el vell Nakata que pot parlar amb els gats i fer que passin coses extraordinàries, Hoshino que li fa de company fidel, xofer i n’hereta els poders i Oshima, l’estrany i angelical ser lesbo-gay.

- Se sabrà tot, de Xavier Bosch; una novel•leta distreta i molt fàcil de llegir que retrata els tèrbols intríngulis de la política i la seva relació amb els mitjans de comunicació.

- La pista de sorra, d’Andrea Camilleri; un Camilleri, amb un Montalbano cada cop més gran i on Lívia només apareix un parell de cops per fotre-li una bronca telefònica en una mostra més que quan s’està predisposat a barallar-se tot hi ajuda.

- Tokyo Blues, d’Haruki Murakami. Fantàstica història d’amor entre Toru, un noi que no xerra gaire i una noia en profunda depressió, amb el contrapunt d’una genial, impúdica i divertidíssima Midori que irromp com un huracà i que serà el puntal on Toru es podrà agafar perquè tot acabi tenint sentit.

- Lo verdadero es un momento de lo falso, de Lucía Etxebarría. La mort d’un cantant des del punt de vista dels seus amics i les seves relacions, amb una teranyina de relacions amoroses i eròtico-festives que necessita imprescindiblement d’un esquema al principi del llibre. Com sempre, històries de vides complicades i torturades. Per mi, un clàssic de l’estiu.

- Els jugadors de whist, de Vicens Pagès Jordà. La història d’un home de Figueres que el dia del casament de la seva filla comença una història d’amour fou amb una amiga de la seva filla que no és correspost sinó amb frivolitat, menyspreu i interès; una història feta a base d’inventaris i llistes (de pel•lícules, de jocs, de cançons, de músics, de programes informàtics, de xarxes socials...) que amb flaix-back temporals ens explica la Figueres dels setantes mitjançant les vides i famílies d’en Jordi i els seus amics de la infantesa. Una novel•la que m’ha entusiasmat tot i que si no sabeu què eren els “supermortadelos” no acabareu de trobar-hi el punt.

- La veu, d’Arnaldur Indridasson. Ara que estan de moda les novel•les policíaques dels països nòrdics (ja estic abonat a les de Mannkell) tiro cap a l’extrem amb aquesta d’un escriptor islandès i ubicada a Reykjavik on, com deia la guia turística quan hi vàrem anar, mai no passa res. Doncs per no passar res deunidó: assasinats, pedofília, prostitució, drogues... Fa somriure llegir que “el tràfic era dens” en una ciutat de la mida de Girona i amb moltíssim menys cotxes.

I m’oblidava del concert de l’estiu: Quimi Portet a la Mar d’en Manassa. Un concert quasi familiar i amb grans dosis d’humor per la sorprenent ironia d’en Quimi Portet fotent-se d’ell mateix, dels polítics (compartim la mania que ens fa sentir la paraula “sinèrgia”) i del país en general. I vagi per endavant que a aquest home l’havia arribat a odiar fa 25 anys o més quan el gran hit de “Los Burros” anomenat “Mi novia se llamaba Ramón” ressonava a la meva habitació de Montgó quan al Marocco obrien les portes del darrera perquè la clientela no s’asfixiés entre la calor i els fums de tabac amanit i no hi havia manera de dormir fins les 4 de la matinada o més tard.

En fi. Demà sant tornem-hi. Com a mínim, ara que diu que farà tanta calor, al despatx tinc aire acondicionat.

Però enyoraré, malgrat tot, llevar-me aviat per pedalar, esmorzar llegint a la fresca, les hores de la platja (per cert, segons la meva estadística han augmentat espectacularment el nombre de persones tatuades amb estrelles, cares, animals, plantes, laberints, símbols tàntrics, frases en llatí, ideogrames xinesos...al muscles, braços, natges, ronyonals, pits, avantbraços, turmells, engonals...) i sobretot estirar-me a la gandula havent sopat per llegir i prendre un gintonic (de Beefeater, Bull-dog, Brécon, Martin Miller’s) fins que arriba la són.

La basarda de la pluja als vidres.

Si us hi fixeu, quan plou la pluja deixa un munt de gotes als vidres. Sense saber ben bé perquè la majoria de les gotes queden immòbils i només alguna, ajudada potser per una imperfecció de la superfície, comença a lliscar avall i en el seu recorregut s’ajunta amb altres gotes immòbils que troba en el seu camí i es va fent més gran i el seu moviment es fa més ràpid. Però sempre en la mateixa direcció: mai no recula, ni se’n va a un escaire, ni es mou horitzontalment. Coses de la física.

Rumiava en això pensant en tot aquest mullader de l’aparició de SCI i tot solet he arribat a aquestes conclusions:

1. A la propera legislatura no hi haurà res que canviï. Si no passa un miracle, i els miracles no existeixen, CiU guanyarà les eleccions.

2. Si la conclusió 1 és certa, qualsevol crida a la unitat és banal. Estèticament pot tenir un cert valor però res més.

3. Si la representació independentista assenyada (vull dir, radical) no és majoritària, és molt millor que sigui representada pel projecte definit, valent i sòlid de Reagrupament que no per una amalgama circumstancial de personatges sense estratègia comuna.

Desenvolupo. Sisplau seguiu atents a la pissarra.

Totes les enquestes donen per feta la victòria de CiU i la desfeta del PSC. Fins i tot el mateix PSC hi sembla resignat. Tan resignat com ERC que, en plena depressió, sembla desitjar que la seva pronosticada davallada sigui prou important per repensar-se altre cop i es deleix per tastar una travessia del desert purificadora. Quan guanyi, Lord Farquart ja ha deixat clar que d’independència res de res i que el que vol és el concert econòmic. Aquell obscur objecte del desig que, amb rebequeria adolescent, reclamava fa 4 anys a les escales del Parlament per donar suport a l’estatut i que després es va fumar amb en ZP d’amagatotis. Ergo, autonomisme per 4 anys més.

Què pot enterbolir una majoria absoluta de CiU? Els nous jugadors. “Sorprenentment”, els dos possibles nous jugadors fan una mateixa afirmació: si depèn d’ells no hi haurà un tercer tripartit. Tot i així, incomoden. Sobretot si un dels nous jugadors (Reagrupament) manifesta que, en cas de no guanyar les eleccions, treballarà per a la regeneració política i no deixarà que es faci cap pas endarrere. És en aquest punt on SCI pot jugar la seva basa real: acostumats alguns dels seus actors a posar el sistema contra les cordes amb la comèdia del “no hi ha temps per fer-ho com dieu, només per fer-ho com dic jo” i a improvisar plans B jurídicament impecables però absolutament inefectius i fent valer el seu innegable predicament entre els independentistes (sobretot els que no l’han conegut) es basteix una faula, s’apel•la a la bona fe, s’hi afegeixen uns milers d’euros, uns quants bolos cridant a la unitat i s’intenta així desactivar a Reagrupament a qui s’anomena intransigent. Amb quin objectiu? Mantenir l’status quo: CiU guanya de carrer i ens distreu uns anys més amb la seva embafadora ambigüitat, fins i tot ERC pot arribar a capitalitzar la divisió independentista. I els milers d’independentistes que anaven sorgint d’arreu, acoten el cap i s’adonen que, ai las, tot va ser un bonic somni. No podem oblidar que qui demana avui unitat, el 14D a les 8 del matí va escenificar la divisió entre independentistes amb la raó que “calia fer-ho però no us puc explicar perquè”. Quantes il•lusions varen morir aquell matí de dilluns i quantes sucumbiran aviat?

És molt bonic apel•lar a la unitat però hi ha molta supèrbia en demanar que qui ha estat dos anys bastint un projecte pel futur de Catalunya l’abandoni només per un mot que pot no voler dir res. Unitat per guanyar, potser si; unitat per ser arrossegats al fang, no cal.

Reagrupament porta molts mesos explicant arreu del país quins són els seus objectius :

• assolir la independència i quan ens bescantaven perquè érem els únics a defensar la proclamació unilateral de la independència, el Tribunal de l’Haia ens ha donat la raó;

• regeneració política, i els fets ens donen la raó: els dos grans partits de Catalunya ens han ensenyat part de les seves vergonyes.

I és que tenir les idees clares no s’improvisa.

Si no hi ha d’haver majoria absoluta independentista, no és millor per Catalunya que hi hagi uns diputats que treballin per anar bastint un país més net? No farà més favor això a l’independentisme que no pas si arriba al Parlament un grapadet de diputats que no tindran un discurs comú? Un grapadet de diputats que a hores d’ara ja no es posen d’acord en si entrarien en un govern o no, mentre que Reagrupament ja ha dit ben clar que no formaran part d’un govern que gestioni l’autonomia. I és que ser pocs i malavinguts serà letal per l’independentisme. Si hem de ser pocs, cal unió durant 4 anys. Aquesta és la unió important, no la temporal per fer una candidatura.

En un vidre ple de gotes de pluja, a vegades n’hi ha més d’una que llisca avall i arrossega gotes més petites però encara que s’ajuntin, no fan un riu. Perquè un vidre, amics meus, no és el món sencer.

(El títol d’aquesta entrada està manllevat del poema de Salvador Espriu anomenat “Cementiri de Sinera”, molt apropiat)

No ens feu triar.

Estava amoïnat, molt poc certament, per veure què podria escriure sobre la manifestació del 10J que no hagi escrit tothom a hores d’ara. Podria dir que amics, coneguts i familiars que mai no ho hauria dit hi eren, amb la mateixa barreja d’indignació i il•lusió que tothom, encara que cadascú amb la seva pròpia proporció d’ingredients. Podria afegir que no em sé imaginar un milió de persones i que no en tinc ni idea de quants podíem ser. Podria explicar anècdotes personals com la d’ALT renyant-me perquè els de Reagrupament estàvem més endavant de la capçalera oficial; o de com algunes enganxines de “Som una nació. Nosaltres decidim” varen acabar, vés a saber com, enganxades als cotxes oficials que provaven d’obrir pas pel Passeig de Gràcia; o com davant del camió de TV3 un energumen que duia la mateixa que jo escridassava a la Mònica Terribas mentre jo l’aplaudia veient-la moure els malucs als crits de “Amb-Catalunya-no-s’hi juga”. Podria explicar com es va decidir que si ells no es movien, a 2/4 ens mouríem nosaltres cap a la Plaça Tetuan i com, aviat varen ser milers els que s’hi varen afegir; o la il•lusió de sentir gent que deia “si, la concentració és allà dalt però jo em quedo amb els de Reagrupament!”. Podria continuar després com ja a la tornada, escoltant la ràdio, semblava clar que aquell magnífic gest de catarsi col•lectiva quedaria, si no passava un miracle, en no res. Que els catalans faríem com els ciutadans de Grasse que quan assisteixen a l’execució de Grenouille, ofuscats per la flaire del millor perfum del món, es lliuren a una bacanal i, quan es desperten l’endemà, fugen avergonyits als seus quefers diaris provant d’oblidar el dia abans.


Exagero. L’endemà ens ventàvem d’haver-hi estat. I prou.

Deixeu-me ser parcial. El 10J al matí, en Jaume Fernández, candidat de Reagrupament per Lleida ens deia “No us faré passar vergonya”. Doncs bé, el 12J els líders polítics catalans ja ens en començaven a fer passar. La diferència és que aquest cop se n’han adonat una mica. Centenars de milers d’ulls plens d’esperança els han provocat una ombra de dubte. Han vacil•lat un instant però ràpidament han tornat a la càrrega i s’han continuat esbatussant com pinxos de barriada.

Dins d’aquest desori, d’aquesta profunda desorientació, és com entenc la gran rebuda que l’anunci de la Crida a la Solidaritat Catalana ha tingut entre els independentistes catalans. Un brindis al sol de López Tena i Bertran que, ajudats de la bella replicant, sabent que tenia poques possibilitats de prosperar, ha embolicat en Laporta en un compromís on ells es mullen a mitges. Una resposta político-testosterònica al rebuig de la ILP i de la IP. Un “ui, ara” que els seus respectius partits han desestimat de forma immediata brandant gestos de por tant els uns com els altres: CiU, dient que no són independentistes i ERC demanant eleccions el més aviat possible per evitar que SC arribi a terme.

Em sap greu ser escèptic però no me’ls crec. Tan de bo pogués. Tenen raó en una cosa: els milers de voluntaris que han participat en les consultes del 13S, 13D, 28F, 25A i 20J i que no estan alineats, ni alienats, segurament tenen ganes de continuar treballant per l’objectiu. Jo en conec una colla.

I, malgrat el meu escepticisme, espero que no haguem de triar. Espero estar equivocat i que la proposta sigui honesta i prosperi i que a les properes eleccions al Parlament puguem votar una única candidatura independentista, unitària, transversal i amb l’objectiu de proclamar la independència de Catalunya de forma immediata i unilateral.

No vull haver de triar entre Reagrupament i Solidaritat Catalana a l’hora de votar, perquè tot i que no tindria cap dubte, penso que seria una llàstima.

Fans de Catalunya?

Des de fa uns dies a la tele fan un anunci que pretén que els catalans i altres ciutadans siguem “fans de Catalunya”. És un anunci de Turisme de Catalunya (l’invent depèn d’ERC, que s’hauria de dir “ARGGGG”) surten personatges tan coneguts com Ferran Adrià, Gemma Mengual, Bojan Krkic, Custo Dalmau et alter.


L’objectiu de l’anunci, sembla, és la de fer que els ciutadans estimem el nostre pais i que els de fora vinguin cap aquí a fer una miqueta de turisme, tot i que si hem de fer cas de les anotacions als llibres de visita que hi ha als museus del nostre país, els espanyols venen aquí amb les mateixes ganes de fer-se fans del nostre país que de fer-se adoradors de les hemorroides; i vistos els escassos comentaris del web (www.fansdecatalunya.cat) s’ho podrien ben haver estalviat.

A mi aquest anunci em grinyola i m’irrita profundament i sobirana. Jo m’interesso per la història de Catalunya i sobretot pel seu futur; estic content que el millor restaurant del mon (i una colla de magnífics restaurants) estigui a Catalunya, i encara més que estigui a Roses; em satisfà moltíssim veure que en moda i disseny hi ha catalans que marquen tendència mundialment; estic content que els esportistes catalans assoleixin èxits (tot i que quan ho fan amb la bandera espanyola, arrufo el nas fins que se m’enceten els badius); m’enorgulleix veure com músics, escriptors catalans triomfen arreu del mon... i com jo, estic segur que som milers o milions els que sentim això.

Doncs de tot això, sempre n’havíem dit ser patriotes.

I ara resulta que aquests papanates (com diria en Quim Monzó) en diuen ser fan, que el DIEC defineix com “Partidari, admirador incondicional, especialment d’un cantant, d’un artista, etc.”. I dient-ne fan redueixen la nostra nació a un club, o a un grupet de salsa-fusió amb arrels ètniques que són tan de gust dels papanates. Al final canviaran el “Visca Catalunya” per un “Catalunya, guai”.

Espero que arribi l’hora dels patriotes. D’aquells que s’emocionen amb Els Segadors i El cant de la Senyera; dels que quan aterren a l’aeroport del Prat es troben a casa i només pensen en fer un pa-amb-tomata i cava; dels que pengen la senyera amb amor al balcó procurant que quedi ben recta, centrada i amb cap arruga; dels que serien capaços de defensar davant de qualsevol al president de la Generalitat (a.M.; o sigui, després d’en Montilla) encara que no l’hagi votat; d’aquells (on sou?) que parlen en català perquè ni es plantegen una altra opció al seu pais, etc, etc.

En fi..adéu-siau tripartit. La fi del papanatisme institucionalitzat arriba, gràcies a Déu, al final.