A la atención de Don Miguel, Secretario General del Sindicato Mentes Sucias.
Hola Jefe!
Aquí va el meu informe sobre la infame manifestació separatista del dia 11
de setembre. Jo crec que hi ha material per un parell de dotzenes de querelles.
I aquest cop fonamentades perquè tinc fotos! Ja no caldrà que retallem diaris
com quan anàvem a escola. Ai aquelles Escuelas Nacionales... quin enyorament.
UI, ara m’adono que estic escrivint en català. Bé, segur que això ajuda que
els programes de contra-encriptació de l’ANC no ens descobreixen.
Vaig al gra...que fa estona que una senyora gran em mira i em fa por que sospiti.
Per dissimular he
entrat en un bar, ben embolicat amb una estrellada, amb una
barretina al cap i quan m’he assegut he cridat ben fort: “nano, carda’m una
ratafia al got que carda una calor que escorxaré la guilla”. Han posat una cara
molt estranya però ha colat perquè m’han portat la beguda ràpidament i fins i
tot els de les taules del costat m’han deixat espai lliure. O sigui que ara ja
ningú pot espiar què escric.
Males notícies, Jefe. Estan per
tot arreu! Són com un pop terrorífic amb milers de tentacles. Només que molt més
subtils...perquè només amb sibil·lina subtilesa de la més pèrfida s’entén que a
Olot sol hagin omplert 30 autocars. I si és cert el que em diuen els altres
col·legues, cap a 2000 a tot el Nordeste. Ha...i no s’aturen davant res, tenen
a tothom ben fitxat i collat. Per inscriure’m em varen demanar el nom i el cognom, DNI i a més el número de
mòbil i l’adreça de mail. Segons deien per poder anar enviant instruccions i
informacions.. Aquí quasi que em pillen perquè com que estava discret vaig
estar a punt de donar-los el meu de veritat. Però una veueta interior (si, a
vegades sento veus) em va dir que una_grande_libre@terra.es
potser seria sospitós per aquesta colla de separatistes i, encara que aquella
senyora que aparentava 60 anys (molt ben portats això si) que agafava les dades
era aparentment afable i inofensiva, els herois d’España no podem estar mai
segurs i no ens podem refiar ni estar segurs que no fos una iaia ninja de l’ANC.
Per això, els vaig donar un mail i un número de mòbil falsos. De pas així m’asseguro que quan
tinguem la llista completa i de veritat per passar comptes , no em confondran
amb un d’ells; que ja se sap que els nostres quan s’hi posen,.tendeixen a fer
cau i net “por si acaso”.
Buenu, el dia 11 amb una camiseta vermella
(almenys s’assemblava a la de la Roja nacional...tot i que a nosaltres això
dels rojos sempre ens ha fet una mica d’angúnia) vaig travessar la ciutat fins
l’estació de busos. Per relaxar-me, anava xiulant el Virolai ben fluixet. Per
ells una cançó catalana gens sospitosa i per nosaltres, l’himne del Terç de
Nostra Sra de Montserrat. Ben pensat, eh? Cobertura total.
A l’estació el caos era total. Trobar quin era l’autobús era un problema
enorme. Jo, com a mínim, vaig tardar 30 segons. Pot semblar poc, però envoltat
d’aquella gentada groga i vermella..se’m varen fer eterns. Tothom em saludava i
jo patia però ningú no em va dir res, ni es va estranyar. Els més agosarats em
deien “benvingut. A quin autocar vas?” i jo res...els ensenyava el resguard i cap
a lloc. Fins i tot la policia ajudava. Un escàndol! Caldràdemanar
responsabilitats.
Almenys quan vaig pujar vaig poder respirar una mica. Aviat però, ens varen
repartir instruccions: què fer si algú provocava (hehehe..si sabessin que el
provocador només era jo) i com trobar a l’autobús per tornar a casa. El viatge
va ser tens: a la ràdio només parlaven del mateix i quasi cap esment al gran
acte patriòtic de Tarragona. Com m’hauria agradat anar-hi...sort que ja hi va
anar en Nacho de PxC i ens ho explicarà. Quina enveja!
Quan vàrem arribar a Barcelona, tots els separatistes varen fer això:
separar-se, si bé era per anar a dinar. Bé, no puc afirmar que l’ANC donés un
bocata a tothom com ens pensàvem. Jo no havia dut res pensant que menjaria de
gorra i sort en vaig tenir d’un kebab que estava obert perquè la resta de llocs
estaven plens de gent que anava a la uve.
De totes maneres jo crec que dins de l’autocar i per un sofisticat sistema
connectat a l’aire condicionat ens devien administrar una droga perquè a les 4
en punt, tal com ens havien dit,
tothom va anar desfilant cap el seu tram. Jo
al darrere, procurava crear el caos i em posava amb la meva camiseta vermella
al mig dels grocs, tot dissimulant. Però ells reien i em senyalaven el lloc
correcte. Aquí hauria pensat que hi havia molts més infiltrats perquè tothom es
bellugava. Però una mena de comissaris
polítics abillats amb armilles verdes i disfressats amb cares amables (com
fèiem nosaltres als bons temps per fer cantar els separatistess amb el joc del poli bueno) ens anaven resituant. Un
fins i tot em va posar la mà al colze per acompanayar-me! Agressió!!
Malgrat la calor que feia, els separatistes semblaven passar-s’ho bé en
aquella mena d’aquelarre: saltaven, cantaven , picaven de mans...saludaven els
helicòpters aixecant els dits en forma de uve...una
orgia independentista. Ara, tenia alguna cosa hipnòtica; fins i tot jo vaig
deixar-me arrossegar uns moments i vaig començar a cridar “boti, boti, boti...”
fins que la gent rient em va dir “no, company, no...”.
Em vaig esquitllar endavant, provocant el caos entre els grocs,
infiltrant.me amb la camiseta vermella fins al capdavant on hi havia uns
castellers, gran tradició íbera, quan varen anunciar que venia una “giga-onada”.
Al cap d’uns segons
“oooooooh” tothom aixecava els braços a ritme. Això ho hem
de provar nosaltres! Bé, quan siguem més, si de cas. Llàstima que quan fèiem
les concentracions al Palacio de Oriente,
aclamant el Caudillo, no se’ns hagués
acudit.
Aviat em vaig adonar de dues coses cabdals. Els separatistes tenen aliats
poderosos: la Xina comunista, repartia banderes separatistes, les famoses estrellades. I els separatistes els
feien donatius, segurament per crear “bressoles” a Shangai o alguna altra maldat,
que aquests són capaços de tot.
També puc desmentir el mite sobre l’organització. Res de disciplinades coreografies
nord-coreanes com diu l’Herrera de la ràdio. Allà cadascú cantava el que volia
i quan volia. I si tenia encert, la resta s’hi afegia. Tampoc ningú sabia cap
on havia de mirar per la foto. Jo, perquè no em reco
neguessin, em vaig posar d’esquenes i així només em veuran el clatell. Res, molt millors els nostres Coros y Danzas, on vas a parar!
Aviat em vaig adonar de dues coses cabdals. Els separatistes tenen aliats
poderosos: la Xina comunista, repartia banderes separatistes, les famoses estrellades. I els separatistes els
feien donatius, segurament per crear “bressoles” a Shangai o alguna altra maldat,
que aquests són capaços de tot.
I l’altra és que han fet trampes! Ha...els vaig
ben clissar: les obres de la Diagonal han fet que quedés més estreta i així han
semblat que eren més.
També puc desmentir el mite sobre l’organització. Res de disciplinades coreografies
nord-coreanes com diu l’Herrera de la ràdio. Allà cadascú cantava el que volia
i quan volia. I si tenia encert, la resta s’hi afegia. Tampoc ningú sabia cap
on havia de mirar per la foto. Jo, perquè no em reconeguessin, em vaig posar d’esquenes i així només em veuran el clatell. Res, molt millors els nostres Coros y Danzas, on vas a parar!
Ah, i de seguida se’n varen cansar. Un cop la foto va ser feta i varen
començar els parlaments, els separatistes varen començar a desfilar
desorganitzadament a la cerca d’un bar on fer una cervesa i un pipí, per aquest
ordre o per ordre invers, que això depèn de cadascú. Nosaltres aguantem fins
que els nostres jerifaltes han acabat
de fer les arengues. I si se’ns fan llargues ens aguantem, que per això tenim
un servei d’ordre com cal, i no com ells que deien “vosaltres mateixos nois; i
moltes gràcies. Aneu si voleu que igualment des d’aquí no se sent res”. Jo vaig
aprofitar per fer un parell de Soberanos i me’n vaig anar cap on suposava que
era l’autocar, tot xiulant una barreja del Virolai i el Himno del Legionario.
Efecte sinèrgic de la calor i els Soberanos. Estava segur d’haver arribat on
l’autocar havia aparcat a l’arribada a Barcelona però allà no hi havia
autocars. Separatistes si que n’hi havia...devien ser del veïnat i se n’anaven
a casa a peu somrient com catatònics sens dubte pel perllonagt efecte de la
droga hipnòtica escampada des dels helicòpters.
Al cap d’una estona d’esperar i quan ja ensalivava un altre Soberano, una
senyora amb camiseta groga em va cridar pel nom. Quasi caic a terra de l’esglai
però resulta que feia estona que em buscaven perquè havien canviat el lloc de
trobada i no m’havien pogut avisar. Això va ser degut a la meva estratègia de
donar el número de mòbil fals. La rebuda a l’autocar va ser un xic freda perquè
vaig ser l’últim i aquella pandilla ja tenien ganes de marxar. Tant repetir
“tenim pressa” que noi, en tenen per tot! Fins per tornar cap a cada
Un altre cop la ràdio separatista donant informacions de la uve..jo, vist
el que havia vist, estava a punt de donar per bona la xifra de 1,8 milions però
sort que l’Alícia i la Llanos ho varen desmentir. Home..a veure si aquelles
dues, que són unes senyorasses diran mentides!
Buenu Jefe, resumiendo que
es gerundio: aquests
separatistes són molt perillosos. Molta rialleta però com no anem al tanto i ojo avizor, cada cop seran més i al final potser sí que faran un órdago. Jo no he vist que tinguessin
armes però segur que alguna n’han de tenir perquè si no de què anirien tots a
fer la uve sense escarafalls, com si
anessin d’excursió i sense bocata pagat,
ni que sigui de catalana? Si els volem vèncer cal repetir les consignes: aliats
amb la Xina comunista, enganyats per un mantra fals separatista, han fet
trampes (posant lones... Alicia ets una genia!)
i eren quatre gats!. Com sabem prou bé: només cal repetir-ho prou vegades
perquè les bones persones s’ho creguin. Tot i que una veu (altre cop les veus!)
em diu que potser hem fet tard. Sort que nosaltres no ens deixem enganyar per paparrutxades democràtiques perquè ens
ben fotrien!.
Pues res, ens veiem i ens prenem uns Soberanos mentre en Nacho ens explica
com va anar a la Imperial Tarraco.
A sus órdenes y Arriba
España
Firmado: El topo olotense.
Entrades
