Pujolisme, game-over.

En el moment estratègicament més adequat, el president Pujol ha publicat una carta en la que reconeix que des de fa 34 anys ha tingut un raconet de 4 milions d’euros a Andorra, herència del seu pare que ja els hi tenia. Reconeix que en 34 anys no ha trobat el moment de regularitzar la situació i no ha aprofitat les diverses oportunitats fiscalment afavoridores que hauria pogut tenir.

Al president Pujol ja fa anys que li van al darrere per una raó o altra, pròpia o pels fills, i sembla que hem arribat al game-over. I la quantitat relativament modesta (si la comparem amb les que altre

www.jordipujol.cat

s polítics han aconseguit per mètodes molt més il·lícits que l’herència del pare) no amaga el simbolisme del fet.

Aquest ha de ser el punt d’inflexió que marqui a CDC el final del catalanisme autonomista, que estripi els darrers recels cap a l’independentisme i que reforci el lideratge del President Mas per dur la pàtria a la independència.

El president Pujol sempre ha estat reticent a proclamar-se nítidament i clarament a favor de la independència; els valors que proclama, de resistència, tenacitat, paciència i treball són part d’una estratègia perdedora; són creure que algun dia pot passar un miracle a Espanya que faci que es giri la truita a favor nostre. Això no passarà mai i els independentistes ho sabem. (veure, http://el-led-vermell.blogspot.com/2012/05/2014-una-commemoracio-diferent-no-ho.html)

Constantment estem creuant Rubicons de consciència: cultural, lingüística, econòmica, social...fins arribar al convenciment que el procés no té aturador. Tant se val qui es quedi pel camí.

L’afer del president Pujol no deixarà de ser una anècdota, o millor dit, un exemple d’allò que en una Catalunya lliure, radicalment democràtica no hauria de passar. La certificació de la necessitat de bastir un sistema polític nou.

El president Pujol tenia avui més caràcter de llast que de motor. Lliure d’aquest llast i, mica en mica, també lliure del de Duran i Lleida, el President Mas tindrà les mans més fortes per governar el timó cap al 9 de Novembre.

Ferms i decidits que el 9N2014 és a tocar.

La onada definitva.

A mesura que s’acosta el 9 de Novembre de 2014, sembla que mica en mica s’aclareixen conceptes. El President Mas segueix decidit; el principal partit de l’oposició es manté notablement i notòriament lleial; la opció federalista es va esfilagarsant en un reguitzell de dissensions provocades per la tebior exhibida davant el procés; els ciutadans segueixen mobilitzats i organitzen actes reivindicatius i festius per mantenir el caliu: i, com vaig poder veure dissabte 11 de juliol a Girona, els municipis estem decidits a donar suport polític al moviment que ens ha de dur democràticament a la plena sobirania.

El Punt Avui

Sóc optimista pel que fa als dies que vénen pel nostre país. Cada dia sento gent dient que fa 5 anys mai haurien pensat que avui estaríem tan a prop de tenir un estat propi. La manifestació del juliol del 2010, 4 anys justos, va ser el detonant. Convocats en defensa de l’Estatut, els que érem allà vàrem cridar a favor de la independència. La crida de l’ANC el 2012 i 2013 va incrementar fabulosament el nombre de manifestants i la presa de consciència de molts catalans que el model espanyol d’Estat és absolutament decadent, corrupte i nociu pels catalans, va afegint ciutadans il·lusionats amb la possibilitat de fer un estat català diferent del model que fins avui hem suportat.

Ha deixat de ser imprescindible tenir cognoms catalans, parlar sempre en català o saber la nissaga dels comtes de Barcelona per ser independentista. La independència es veu com l’única possibilitat de construir un estat absolutament nou, radicalment democràtic, socialment més just.

Per això penso que la següent onada d’incorporacions, la definitiva i la que ens donarà la majoria vindrà a partir del setembre quan la imminència de la consulta faci la sacsejada definitiva als que encara (!) avui es mantenen incomprensiblement al marge de tot el que es mou. Crec que no serà possible que continuïn fent com si no anés amb ells i que acabaran interessant-se i fascinant-se pel canvi extraordinari que la independència de Catalunya suposarà per tots els catalans. Fins i tot per aquells que votaran que no.

Com dic sovint, benvinguts els nous convençuts perquè ells ens donaran la independència.

Mocions a l'Ajuntament.

Una de les coses que em va sorprendre més en els primers Plens de l’Ajuntament d’Olot i que encara no comprenc és la insistència d’alguns grups municipals de que no es debatin temes que s’allunyin del nostre terme municipal.

Jo entenc la política com una manera de fer que “passin coses” i que això vagi a favor del projecte que com a equip, o com a grup, defensem.

L’equip del que formo part (CiU i RCAT) és un equip decididament independentista. I per això hem donat suport a totes les mocions que han anat en la línia directa d’aconseguir la plena sobirania per a Catalunya o bé a ajudar a defensar els nostres drets. Davant d’aquestes mocions, els grups clarament espanyolistes (PxC i

elpuntavui.cat

PP) i els que encara no s’han decidit (PSC) troben sempre (o quasi sempre en el cas del PSC) l’excusa de dir que l’àmbit competencial no és el municipal, que això ja es debat a altres bandes o simplement que és il·legal, que no porta enlloc, que la constitució (espanyola, clar) no ho permet  i que Déu-nos-en-guard de qui sap què.

Les mateixes excuses que seria possible d’exhibir quan hem debatut sobre la repressió de l’exèrcit marroquí  als campaments saharians, els drets de les persones amb orientació sexual diferent de l’heterosexual, el control dels cabirols a l’alta Garrotxa. Però també sobre els conflictes laborals a les llars d’infants municipals o a la Policia Municipal.

Potser sí que algunes d’aquestes mocions serveixen principalment perquè alguns partits que no varen aconseguir representació al Consistori es posin  a l’aparador  tot i que, massa sovint, ens hi posin mercaderia produïda en sèrie i, encara més trist, caducada.

També és possible que algunes mocions siguin “tramposes” i que algun grup polític amagui l’ou de les seves intencions ideològiques presentant-les amb un títol impecable i al qual tothom s’hi afegiria. La trampeta surt al llegir-la i analitzar-la fil per randa. Clar que això no surt mai als diaris.

Però sigui com sigui, ho dono per bo. Perquè com diu una bona amiga parlant dels catalans, hi ha causes que no tenen ningú que les defensi. I no em sembla cap malbaratament que hi dediquem una estona a debatre-ho i, quan s’ho val, a donar-hi suport. Em sembla un temps més ben emprat que no pas parlar de si el rei Baltasar ha de desfilar en segona o tercera posició la vigília de Reis.

Vivim moments molt intensos i emocionants i em passa pel magí que tan de bo a molts ajuntaments de molts països s’aprovessin mocions a favor del dret a decidir dels catalans.

I també perquè penso que els ciutadans, quan votem a les eleccions municipals, també volem saber de quin peu ideològic calça cadascuna de les candidatures.

 Que no sigui això el que fa fer escarafalls als que diuen que només volen parlar d’Olot.

Us poso la llista de les 61 mocions presentades fins el juny 2014 per ordre cronològic.

-          Demanant la retransmissió dels plens per internet (Juliol 2011, ApG)

-          Recuperació, difusió i divulgació de la significació de la Maternitat d’Elna (juliol 2011, PEHOC)

-          Evitar tancament de la residència d’estudiants de la Torre Malagrida (Juliol 2011, PSC)

-          Millora del traçat del bici-carril tram Pou del Glaç i ctra sant Joan les Abadesses i dels aparcaments del Pou del Glaç. (setembre 20011, PSC)

-          Sol·licitant a la Generalitat el compliment dels compromisos de les aportacions per alumne/a a les escoles bressol municipals i escoles de música municipals (setembre 2011, ERC i PSC)

-          Instant al govern de l’estat a no signar el conveni bilateral amb el Marroc per atorgar el vot a les eleccions locals als immigrants marroquins (setembre 2011, PxC)

-          En relació a la variant d’Olot (octubre 2011,PSC)

-          Contra el retorn dels imports a la bestreta de la participació en els tributs de l’Estat (octubre 2011,ERC)

-          Instant el govern de l’Estat a modificar la llei hipotecària a fi de regular la dació en pagament i adoptar les mesures necessàries per evitar els desnonaments per motius econòmics (octubre 2011,ApG)

-          Sobre l’extensió de l’ús de productes etiquetats a l’Ajuntament d’Olot, Organismes Autònoms i empreses concessionàries de serveis públics (Novembre 2011, Ciu+ Rcat)

-          Per homenatjar el patriota Josep Moragues (gener 2012,AIG/Casal independentista)

-          Per millorar l’aparcament al Barri Vell (febrer 2012, ERC)

-          En contra de la reforma laboral imposada pel govern de l’estat (febrer 2012, representants dels treballadors de l’Ajuntament d’Olot)

-          Per possibilitar el pagament dels impostos de Catalunya a l’Agència Tributària Catalana (Març 2012, ERC)

-          A favor de l’arribada de l’ample internacional ferroviari a les comarques gironines el 2012 (Març 2012, JNC)

-          A favor de la continuïtat de l’Àrea de Creació Contemporània (abril 2012, Col·lectiu de suport Zer01)

-          A favor d’afavorir la mobilitat per la ciutat amb bicicleta (Abril 2012, Apg)

-          En defensa de la llengua catalana i contra els atacs que s’estan perpetrant a les Illes Balears (Abril 2012, Apg)

-          En defensa del monument funerari del Cementiri municipal erigit en homenatge a olotins caiguts durant l’enfrontament civil 36-39 (maig 2012)

-          Per a la configuració del Parc de Pedra Tosca de la Garrotxa (maig 2012, ERC)

-          En suport a la ICE perquè la UE garanteixi el manteniment de la ciutadania europea als ciutadans d’un nous estat sorgit d’un procés de secessió d’un territori d’un estat membre (Maig 2012, Rcat)

-          A favor de la declaració de institucional de l’any 2012  com a any internacional de les cooperatives (Juny 2012, ApG)

-          Contra la repressió policial als Països catalans( Juny 2012, AEIG)

-          Declarant Olot municipi contra les retallades en educació (Juny 2012, APg i SEPC)

-          A favor del desenvolupament definitiu del corredor ferroviari del corredor mediterrani (Juny 2012, cercle EURAM de la Garrotxa I Institut Ignasi Villalonga)

-          Sobre el dret a vots dels i les representants electes als municipis (Juliol 2012, tots els grups)

-          A favor que no es prohibeixi la presència d’estelades en esdeveniments públics (Setembre 2012, ERC)

-          Per la declaració d’Olot com a ciutat catalana, lliure i sobirana (Octubre 2012, CiU, Rcat, ERC, SI i CUP)

-          Per sol·licitar al MHAP (DG del cadastre)  que s’iniciï d’ofici una valoració col3lectiva general dels béns immobles urbans del municipi d’Olot (Novembre 2012, Federació d’AV d’Olot)

-          Per reclamar el pagament del deute de la Generalitat de Catalunya (Desembre 2012, PSC)

-          En defensa del model d’escola catalana (Desembre 2012, Òmnium Cultural)

-          Per declarar Olot lliure de circs amb animals (gener 2013, ERC)

-          Per sol·licitar al DARP un control sanitari més exhaustiu de la fauna salvatge (Gener 2013, CUP)

-          En relació a la campanya de Catalunya lliure de bosses de plàstic (Gener 2013, CUP)

-          Contra la corrupció política (Febrer 2013, PxC

-          Per declarar el municipi d’Olot zona lliure de fracking (febrer 2013, CUP)

-          En relació al tancament progressiu de l’escola Llar (Març 2013, AMiPA de l’escola Llar)

-          Exigint al regne del Marroc la llibertat de tots els presos polítics saharians (Març 2013ACAPS Garrotxa)

-          En suport al moviment “Diem Prou” que aposta per pagar els impostos a l’Agència Catalana en comptes d’Hisenda (Març 2013, CUP)

-          Per un país lliure de retallades (Abril 2013, ERC)

-          Demanant mantenir obert el centre (Abril 2013, Col·lectiu de mares i pares de la Llar municipal de Sant Pere Màrtir)

-          Suport a la iniciativa ciutadana europea “El dret humà a l’aigua i el sanejament” (Maig 2013, Confederació Europea de Sindicats)

-          Per a la utilització de la banca ètica en transaccions bancàries de l’Ajuntament (Juny 2013, ICV-EUiA)

-          Instant a les entitats financeres de la ciutat a deixar sense efecte el cobrament de comissions bancàries per descobert (Juny 2013, PxC)

-          En suport a Genís Martín i serra (Juny 2013, CUP)

-          Per a l’aclariment de la normativa laboral que afecta a les persones que col3laboren amb els clubs i entitats esportives, sense ànim de lucre, així com l’aplicació d’una moratòria sobre les inspeccions de treball i Seguretat Social (Juliol 2013,CiU, Rcat, PSC, PxC, ERC)

-          Adhesió al Pacte Nacional pel Dret a Decidir (Juliol 2013,CiU, Rcat, ERC)

-          En suport a la cadena humana del dia 11 de setembre de 2013 (Juliol 2013,CiU; Rcat, ERC, CUP)

-          Per demanar la celebració del mercat especial de roba i altres complements el dia 18 d’octubre de 2013  (Juliol 2013, PSC)

-          Contra el franquisme i el feixisme (Juliol 2013, CUP)

-          D’oposició al tancament del Centre de Fauna Salvatge dels Aiguamolls de l’Empordà (Juliol 2013, CUP)

-          En suport a la querella contra l’Estat espanyol per crims contra la humanitat per l’afusellament del President de la Generalitat Lluís Companys i Jover i 47 representants polítics més (Octubre 2013, ERC)

-          De condemna al terrorisme d’ETA i en record a les seves víctimes (Octubre 2013, PxC)

-          Demanant al govern la creació d’uun instrument tributari que garanteixi el finançament dels BID’s (Business Improvement District) (Novembre 2013, Associació de Comerciants d’Olot)

-          En suport a la consulta del 9 de novembre de 2014 (Desembre 2013, CiU, ERC, CUP)

-          Contra l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia (LGTBfòbia) a Olot (Gener 2014, ICV-EUiA)

-          Contra la reforma de la Llei de l’avortament (Gener 2014, CUP)

-          Per a la sanció dels immobles permanentment desocupats propietat d’entitats financeres i altres grans empreses (Febrer 2014, PAH)

-          Sol·licitant a l’Ajuntament d’Olot que prengui mesures per pal·liar el problema de l’atur del col·lectiu de persones majors de 40 anys (Març 2014, ADAG40)

-          En suport al programari lliure en l’àmbit de les TIC (Abril 2014, CUP)

-          En suport a la campanya per a la convocatòria d’un multireferèndum (Abril 2014, Grup comarcal de la Garrotxa del Multireferèndum)

 

 

 

 

Abdicar. Dimitir. Plegar. Fer-ho veure

Hi ha temporades que te'n fas creus de com de ràpid es succeeixen els esdeveniments. Aquestes darreres setmanes la notícia d'una abdicació ha deixat pas a una dimissió; i aquesta a un assaig de dimissió que al seu torn s'esvaeix tot just un instant abans que dimiteixi el darrer (fins el moment). Renoi, i això que deien que en aquest país (i menys en el país veí) no dimitia ningú.

El primer de la colla va ser el rei Joan Carles I. Una mica per sorpresa però el cas és que de cop diu que plega. L'única cosa que queda clara és que el successor serà el seu fill, Felip que lluirà l'ordinal de VIè (el número de pecat preferit dels Borbons). De motius per plegar no és que no en tingués un cabassat (els nombrosos escàndols sexuals, financers, etc. tant propis com de membres de la seva nissaga ja serien individualment motiu suficient) però tampoc ha donat gaires explicacions. Màxim ha comentat que no voldria veure com en Felip es panseix com fa el príncep de Gal·les esperant que sa mare li deixi pas.

De totes maneres ha estat xocant veure com immediatament després de l'anunci d'abdicació, sortien al carrer un munt de banderes republicanes (espanyoles, naturalment) i milers de ciutadans demanaven la IIIa República (espanyola, naturalment).

Deia xocant perquè la resposta de Rajoy als que demanaven un referèndum per decidir entre Monarquia i República ha estat dir ...que la Constitució no ho permet. Això als catalans fa temps que ens sona però segur que ha vingut de nou als ciutadans (molt espanyols, naturalment) que omplien la Plaza del Sol.

Xocant com ha estat la reacció de partits independentistes sortint el mateix dia a reclamar la República catalana, com si això depengués de l'abdicació del rei (espanyol, naturalment).

Xocant, en definitiva, perquè hi ha res més essencialment monàrquic que un rei deixi pas al seu fill, sigui abdicant o per causes naturals?

Rubalcaba dimiteix a causa dels pèssims resultats del PSOE a les eleccions europees. En temps de canvi, aquells que son imatge o reflex del passat i només garanteixen un canvi de cicle que no portarà gaire més lluny que un hàmster que fa girar la roda dins la gàbia, són arraconats. I comencem a veure com no hi ha curses frenètiques per encapçalar un partit que va caient en picat arreu. Sense res a oferir comparable al neopopulisme de Podem(os). Veurem qui hi acaba posant el coll. Les més llestes de la colla ja s'han afanyat a dir que no, gràcies.

Mentre va fent les maletes, Rubalcaba diu avui al congrés que tot i tenir ànima profundament republicana el PSOE no se sent incompatible amb una monarquia parlamentària. Res estranys venint dels que tot i sentir-se profundament federalistes no se senten incompatibles amb l’estat de les autonomies.

Diumenge passat salta la gran notícia: una filtració a el Periódico ens fa saber que Duran dimiteix de portaveu de CiU al Congreso de los Diputados i que també plega de secretari general de la federació CiU. Salts d'alegria entre els que pensen (pensem) que aquest senyor avui és una pedra a la sabata de les que fa nosa de veritat, sobretot ara que és quan toca caminar més ferm que mai.

ara.cat

Està cansat de fer de pont entre Espanya i Catalunya, una feinada que ningú no li demana. Tan cansat està que diu que si arribem a les plebiscitàries, encapçalarà una llista. Deurà ser una llista diferent a la de CDC perquè és inimaginable unes plebiscitàries que no estiguin encapçalades pel President Mas; i una llista no sobiranista, perquè en unes plebiscitàries que seran el gran atot, també costarà imaginar que els sobiranistes no anem units.

El gran estadista també fa saber que se sent incòmode votant que si a l'abdicació de Joan Carles (deu ser monàrquic), abstenint-se (l'entenc, jo tampoc no sóc neutral) i fins i tot votant que no (aquí si m’ha despistat). Li quedava una opció: absentar-se. I de fet és el que ha fet durant un parell de dies. Ni al twitter (tot i que deu haver rebut milers de mencions) ni per cap altre mitjà. Silenci absolut. Quin rosegar d'ungles que devia fer.

Un vodevil protagonitzat per una vedette que s'ha trobat les primeres varius.

I avui surt i diu que res, que no plega i que no està acabat. el primer ja ens feia por i el segon...no ho tinc tan clar. En fi, ERC respira tranquil·la. Amb Duran en forma, i dosificant expertament les declaracions,  el President Mas s'haurà d'esforçar molt més per demostrar la seva fermesa en la conducció del procés.

Quan encara no ho havíem paït, en Pere Navarro ha despertat del seu malson on una dona de Terrassa de mitjana edat l'empenyia avall, molt avall dels resultats electorals a les europees i també diu que plega. Feia 10  dies que havia dit que no plegava perquè estava a l'inici d'un projecte, no com en Rubalcaba que era un clàssic. Bé, deu ser que el projecte ha acabat sobtadament o bé que segueix amb el seu costum de desdir-se de forma continuada i persistent. Sigui pel que sigui, el PSC pel pedregar.

Ara que ha forçat que els sobiranistes hagin deixat el partit, arraconant els díscols del Parlament prop de les golfes, fent el ridícul amb les primàries de Barcelona, portant a la descomposició el partit a les comarques de Girona, perdent la meitat dels vots a les europees...ha tingut un moment de lucidesa i en un sopar al Círculo Ecuestre deixa anar que és el moment de canviar el model d'Estat i quan més o menys (siguem honestos, més aviat menys que més) esperàvem les seves propostes, posa la seva millor cara de peix bullit i diu que plega.

Quins dies que vivim! Als que abdiquen, als que dimiteixen, als que pleguen i als que només ho fan veure; a tots ells els desitjo bon vent i barca nova. Aquí tenim feina construint un nou estat.

L'abdicació

Algunes persones diuen que avui és un dia històric perquè l’amo ha dit que plega. Tenen algunes secretes esperances en l’hereu. Els vells d’esperit sempre esperen que els “relleus generacionals” portaran nous aires i que tot anirà a millor.

Què voleu que us digui? Un amo sempre és un amo.

Jo crec profundament que cap home ni cap dona és superior a cap altre home o dona pel simple fet d’haver estat engendrat en una determinada família. Al cap i a la fi, la mecànica reproductiva bàsica, aquesta família ha demostrat dominar-la abastament.

Els que cada dia ens considerem més a prop de la llibertat, ens ho mirem amb un cert desconcert: el TN nit té uns aires de No-Do tirant a vintage i els republicans alliberen el seu inconscient col·lectiu amb el pensament naïf que aquesta abdicació obrirà el pas a la III República. Espanyola, clar. Perquè sinó no s’entén.

El 1931, el President Macià va proclamar la República Catalana dins de la República Espanyola. Va durar menys de 4 dies perquè l’Avi es va deixar cardar amb quatre moixaines i promeses.

El 1934, la República Espanyola va empresonar el President Companys i part del seu govern després de proclamar la independència tot aprofitant la revolució a Astúries.

El 1936, la sublevació militar de Franco anava (parcialment) contra Catalunya i en molts llocs es va iniciar amb visques a la República.

El 1937, el govern de la República espanyola va provocar una contra-revolució que va portar a la invasió de Catalunya per l’exèrcit “amic” espanyol.

El 1938, el govern de la República espanyola va deixar que l’exèrcit franquista aniquilés l’Exèrcit català a les batalles de l’Ebre i del Segre.

El 1939, al travessar la frontera, el govern republicà espanyol encara va tenir temps d’humiliar el President Companys fent-lo travessar la frontera a peu i darrera seu.

El 1975 Joan Carles esdevé rei per herència directa del dictador feixista Francisco Franco; poc després els “grans partits espanyols” renegaven del republicanisme i es tornaven joancarlistes.

El 1981, Joan Carles I anul·la un cop d’Estat, del qual sempre ha estat sospitós de ser-ne còmplice.

A partir d’aquí..escàndols financers i sexuals de tota la família. Al nivell de Mònaco.

Avui, que Joan Carles I “el campetxano” passa el relleu i dóna el duro i la clau al seu hereu, a mi no em compteu amb els que hi veuen una oportunitat. L’única oportunitat que tenim els catalans, depèn de nosaltres el 9 de Novembre.

Ja porto la L.

Avui faig 50 anys i, fent un acudit de romans, ja porto la L.

Quan era petit em pensava  que a partir dels 40 ja ho sabies tot del món i de la vida: des de canviar bombetes sense dubtar de la potència i de la mida de la rosca, fins fer la declaració de renda o anar a Barcelona amb cotxe. De la mateixa manera, creia que 50 anys era l’edat que marcava l’entrada ineludible a la vellesa i el declivi.

Potser encara és massa aviat però de moment no noto res de diferent. Tot i que, pel que m’expliquen els que són més grans que jo, tenir 50 anys té avantatges miraculosos: sembla que et converteix en invisible.

M’aturo un moment, respiro fons i faig un scanner de coses que he viscut, algunes de les quals ja he explicat en aquest mateix blog:

L’escola tardofranquista, on les classes es feien en castellà i el català  (nomes després de la mort de Franco) era el càstig  per no fer bondat, que completava el no fer les classes de gimnàstica sense xandall ni gimnàs; les classes els dissabtes al matí, fent catecisme non-stop i cada any amb menys assistència; les pallisses dels professors als alumnes; la separació dels alumnes en les classes “dels savis” i “dels burros”.

La mort de Franco i la setmana de vacances, tot fent càbales de quina seqüència de decessos havia de venir per per poder  perllongar les vacances sobtades; el documental de la vida del dictador repetit un i altre cop a la tele i les rialles ofegades veient en Carlos Arias Navarro plorant mentre

berenàvem pa amb margarina ben coberta de sucre; la iaia dient “ai si tornen els rojos”; les primeres eleccions (tornàvem a fer festa i dibuixos animats a la tele tot el dia) i com vèiem aparèixer i desaparèixer partits i la resistència d'alguns fatxes a desaparèixer de la política;

Els eterns jocs al carrer sense cotxes que només vàrem començar a abandonar a mesura que la tele va anar arribant a totes les cases; tele en blanc i negre, en castellà i amb només un canal; les trompades a l’aparell quan marxava la imatge i el resignat “ve d’ells” quan les patacades no feien tornar la imatge; anys després va arribar l’UHF i els programes infantils en català els dissabtes al matí;  i encara més tard  TV3 que ens sorprenia amb pel·lícules en català i amb els primer culebrots.

Els diumenges a la tarda al cine, amb programa doble i No-Do; el cinema Gridó que engegava a 2/4 de 4 i les meves ganes de ser el primer a entrar al cine i triar seient que em duien a fer cua a la finestreta a les 3; el Colón, immens i amb un vestíbul ple de cartells; l’Ideal amb les butaques més incòmodes del món, només superades per les del minúscul Núria; i el senyorívol Teatre Principal, famós pel seu galliner esvalotat;les pelis “de xinos” dels anys 70s; l’estrena de Star Wars i la fascinació que va generar.

Els TBO, DDT, Tio-Vivo, Lily, etc.; i els Jabato, Capitán Trueno, Corsario de Hierro; llegir en castellà perquè del poc que hi havia en català no entenia el vocabulari; descobrir una mica d’història de Catalunya llegint “Terra i ànima” quan estava malalt perquè era l'únic llibre que hi havia a cals avis; el Senyor dels Anells com a gran fita; acabar-lo i tornar-lo a començar.

Començar a veure que alguna cosa grinyolava si parlàvem en català però tot era en castellà.

L’Institut i els seus perills “according to Mom”; Pink Floyd i el rock simfònic; ; les morts per sobredosis d’heroïna d’alguns companys d’escola als primers 80s; les vides destrossades d’altres per l’heroïna ben dosificada; el primer Estatut que semblava molt però ens deixava amb ganes de més; el 23-F i “Objetivo: Birmania”; la presència constant d’ETA i els atemptats; les entrades d’Espanya a l’OTAN i la UE.

Els Jocs Olímpics del 92 a Barcelona i com m’hi vaig girar d’esquena; les rialles incontrolables i el sentiment de vergonya aliena quan la rèplica de la caravel·la es va enfonsar només d’entrar a l’aigua a l’Expo de Sevilla.

El naixement d’Internet i Salvador Alsius explicantal TN migdia com es podia fer una visita virtual al Louvre; els buscadors Olé, Altavista....la gran bombolla de Terra.

Telefonar a casa marcant els números amb un disc que feia soroll, allò que avui en diem el fix (molt atents a l’hora que era) que no era res més que un telèfon fet per telefonar. Quedar una setmana per altre sense problemes. Maleir les cues a les cabines i calcular  l’estona que hauríem d’esperar segons la fila de monedes que vèiem sobre l’aparell. Odiar el moment que queia la darrera i veure com l'ocupant de la cabina butxaquejava per buscar-ne més.

L’evolució de l’independentisme i com no es trobava el camí de la majoria fins fa 4 dies: entre la vocació de ser residual d’alguns, el purisme ascètic d’altres, i la barreja amb altres ingredients ideològics, no semblava que ens en poguéssim sortir mai. Hem   passat de sentir a dir que als catalans no ens fan cas perquè no posem bombes com els bascos, a veure com els bascos ens respecten  i els espanyols ens temen per la força i decisió que tenim com a poble; de la marginalitat de l’independentisme a la majoria d’avui

Avui faig 50 anys i em queda tant per fer i per aprendre i en tinc tantes ganes que porto la L d’aprenent. No feu sonar el clàxon si no vaig prou ràpid per la vida. Tingueu paciència. O avanceu-me sense manies, que jo vaig fent la meva via.

Avui faig 50 anys i penso que tinc sort de fer un aniversari tan important l’any de la independència de Catalunya.

Símbols

Fa 2 anys i mig escrivia un post anomenat “una ciutat sense símbols?”. Aquesta ciutat era Olot i parlava de com era possible que a la façana del nostre Ajuntament no hi hagués una senyera que ballés al caprici del vent i m’alegrava que una magnífica, enorme, estelada talaies la nostra ciutat des del cim de Sant Francesc.

Explicava que al protocol de casaments civils, diem als nuvis que “les persones necessitem símbols”.  Els necessitem per reconèixer-nos, per explicar als altres qui som i què som. Els símbols son essencials per definir la nostra pertinença. A una nació, religió, a una empresa o a un tribu urbana. Tota comunitat escull un símbol que defineixi els seus membres i que aquests el reconeguin com a propi.

Avui, encara que la M.d.l.L.d.L. ens vulgui tocar allò que no sona, una senyera vetlla al costat de

l’Ajuntament just a l’altre extrem de la façana de la fabulosa estelada que cobreix tot un llenç de l’edifici del costat.

I des del dia de Sant Jordi d’aquest 2014, dues estelades king-size a les dues entrades principals

d’Olot alegren el cor de la majoria d’olotins i olotines que pensem que el  millor que podem fer és encetar el nostre propi camí. Cal agrair a la XEG (Xarxa d’Entitats de la Garrotxa)  la iniciativa de posar aquests símbols a la vista diària de tots.

Dos cops al dia, anant i tornat de la feina, el meu cor s’eixampla veient l’estelada de la Solfa i, més lluny, la de Sant Francesc; i m’alegro pensant que és un símbol que no va en contra de ningú sinó a favor de tots perquè és el símbol d’un projecte de futur.

Encara que algun partit xenòfob, feixista i espanyolista avisi públicament que potser desapareixeran, serà per poc temps. Les estelades tornaran a florir. Segur.

I encara ho tindran molt més complicat per fer desaparèixer de balcons i eixides els centenars d’estelades que les famílies olotines  hi hem penjat deixant clara la nostra voluntat.

Aquesta és la nostra força. La força d’un poble.